Foto: Taro Taylor


“És una mica trist, però aquestes coses passen”. El nen, de set anys, tanca el conte que acaba de llegir i te’n fa un resum. El conte és de Michael Ende. Explica la història d’un titella de roba que es dedica a fer riure en Tomàs fins que en Tomàs s’enamora d’altres joguines i llença el titella per la finestra.

És una mica trist, però aquestes coses passen. Sospites sovint que els aprenentatges essencials els fem durant la infantesa. D’adults ens limitem a embolicar la troca, a posar etiquetes i a encaixar patacades cada cop més grosses, però que la vida és injusta i costa de mastegar ho intuïm de ben petits. L’hora del pati es diu així perquè dura mitja hora però es fa llarga. Els ja-no-t’estic-amic infantils potser ens immunitzen contra els ja-no-t’estic-amic tant o més arbitraris que vindran després, però aquells –els de l’escola– ens fan el mal de les primeres vegades.

Així com plores a cada funeral per la mort de la teva cosina, i ja han passat trenta anys, també els insults o menyspreus que reps de tant en tant et remeten invariablement a experiències viscudes a la dècada dels setanta, principis dels vuitanta a tot estirar. La mestra que et va humiliar a crits quan tenies cinc anys per una dolenteria innocent que, a sobre, no havies fet tu. La frase que et va adreçar el D. un dia a la platja, i sempre més ha fet veure que no se’n recorda. La confessió enverinada d’una companya de classe quan vas guanyar el sorteig per fer de príncep a l’obra L’amor de les tres taronges.

Michael Ende deia que totes les teories sobre l’art i la literatura, incloses les més revolucionàries, les havia après quan era un nen. El teu fill de set anys, que s’ha adormit després de resumir-te el conte, ja sap que l’amor etern trontolla davant d’un aparador ple de joguines boniques. Faries el que fos perquè a ell no el substituïssin mai per un titella més nou, perquè ningú el tirés mai per la finestra. Però l’únic que pots fer, creus, és ser-hi a prop. Intentar recollir-lo al vol quan l’hagin rellevat per un altre. És una mica trist, però aquestes coses passen.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Eduard López Mercadé a novembre 16, 2015 | 08:39
    Eduard López Mercadé novembre 16, 2015 | 08:39
    Sospito, en efecte, que les ferides fondes es generen a la primera infantesa. El primer tall és el més profund, que deia Cat Stevens. D'adults aprenem, bàsicament, a maquillar-los. Jo crec que la literatura, la poesia, serveix per desfer aquesta capa de maquillatge tòxic. És en airejar-la que la ferida es guareix.
  2. Icona del comentari de: Anònim a novembre 16, 2015 | 10:14
    Anònim novembre 16, 2015 | 10:14
    M'ha recordat el dia que la meva filla va sortir de l'escola plorant... després de la classe de música cantant la cançó de "Paff, el Drac Màgic". I sí. Aquestes coses passen. La vida és un seguit de comiats...
  3. Icona del comentari de: Marta clua a novembre 16, 2015 | 13:41
    Marta clua novembre 16, 2015 | 13:41
    Tan encertat com sempre Eva. M'ha fet pensar en el meu fill de cinc anys que plorava pq cap company li havia "votat" el seu dibuix a classe, a ell que tant li agrada dibuixar i que hi posa tan d'interés! Em deia "ni la meva millor amiga m'ha triat", fet un mar de llagrimes... El vaig omplir de petons i paraules dolces al meu petit artista! Tantes "injusticies" es trobarà...espero donar-li les eines per tal que les superi, o si més no, els meus petons més dolços.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa