Foto: Kmeron
La Nico torna a acostar-se al micro i s’embolica en una abraçada, com si tingués por. Del micro, de la vida, vés a saber. Ni el blanc i negre granulós del vídeo mal gravat pot amagar que és preciosa. La gent aplaudeix, per encoratjar-la, pensa l’escriptor, i el Lou Reed comença a esgarrapar la guitarra. Per fi, la Nico esquinça el silenci, sense que el seu posat perdi aquella rigidesa metàl·lica. L’accent alemany li endureix la veu, que no és tan dolça com faria pensar aquella cara de nina. El Lou Reed i el John Cale li fan els cors i la veu de la noia s’aixeca, orgullosa i valenta, agombolada per les guitarres. L’escriptor la imagina surant per sobre el fum que envolta l’escenari. Fum de tabac, de porros i, ara també, de pólvora, que durant anys i anys s’haurà enquistat en tots els racons i en totes les esquerdes del local.
El vídeo s’acaba, l’escriptor es frega els ulls. Clica la icona del word i es desplega un full en blanc desafiant. Fa una ganyota. Té minimitzada la pàgina del canal de notícies. No vol tornar a veure trets i plors. Creu que ha d’escriure alguna cosa, però no sap com començar. Ha arribat a la conclusió que no entén res d’allò que passa en la finestra minimitzada. Fins i tot dubta que hi hagi res a entendre. Com n’ha de parlar?
Prem el play, altre cop, i la Nico torna a abraçar-se tímidament sobre l’escenari. Els versos de I’ll be your mirror ressonen per la penombra de l’habitació, il·luminada només pel resplendor de les imatges en blanc i negre que tremolen a la pantalla. La veu de la Nico promet, enmig la nit negra, arrencar la lluïssor que amaguen unes vides grises i maltractades, potser les dels que l’escolten. L’escriptor cantusseja aquella melodia, que tenia endreçada en un racó polsegós de la seva memòria. Potser era això. Aquells tres personatges que s’havien trobat dalt de l’escenari eren éssers turmentats i porucs que havien tastat el cel i la pols, el fracàs i l’excés. Que s’havien estimat i s’havien barallat. Que als trenta anys havien viscut més vides de les que podien suportar, que potser mai serien feliços, però que, tot i això, o precisament per això, eren capaços d’il·luminar la foscor i d’extreure la bellesa oculta d’ànimes més torturades que les seves.
l’ll be the wind, the rain and the sunset
The light on your door to show that you’re home
L’escriptor assenteix. Atura el vídeo i torna a posar-lo, des del començament. Ja no eren una banda, només eren tres espectres del passat que s’havien retrobat a París. La gravació era un puto desastre, el Lou Reed s’equivocava amb la guitarra, la Nico semblava espantada, el John Cale desapareixia de tant en tant. I tot i així, el concert se’t clavava a les venes. Perquè allò transcendia aquelles tres ànimes en pena. Allò era més que música. Allò era vida. I era París. Sí, París era allò que havien buscat tants i tants artistes durant molts anys. Tots aquells que s’havien begut París. Que s’havien fumat París. Que l’havien devorat fins arrencar-ne engrunes de bellesa de les llambordes brutes. Allò era París.
Enrique Vila-Matas hi va viure poc després del concert del Bataclan. Hi va anar perseguint l’ombra de Hemingway, hi va ser jove i diu que infeliç. I en va fer un llibre meravellós. Ell deia que “Todo se acaba menos París, que no se acaba nunca, me acompaña siempre me persigue...”. París no s’acabarà mai, perquè París no és el dels grans monuments, els discursos grandiloqüents i les desfilades militars. París són les ganes de viure, les cançons que et tornen el reflex resplendent d’una vida gris, l’ànsia de trobar gotes de poesia enmig del fang i la desesperació.
L’escriptor apaga la música i torna al word. Ell mai ha viscut a París. Potser no cal. El Joan Miquel Oliver i l’Albert Pla van fer un concert a París sense haver-hi estat. Perquè aquest París, el que no s’acabarà mai, no cap només en una ciutat.
