Foto: C.S.
A la Jefferson Market Library de Nova York hi viuen 22 fantasmes. No un ni dos, sinó 22. Es veu que un d’ells és el de Mark Twain, que tenia casa aquí a prop. Ho diu una mena de guia de llocs curiosos que m’he comprat avui mateix a la meva llibreria novaiorquesa preferida, la Strand Book Store, a la cantonada del carrer 12 amb Broadway. La guia du per títol 111 Places in New York That You Must Not Miss (111 llocs de Nova York que no et pots perdre) i també diu que la biblioteca Jefferson Market és un dels 10 edificis més bonics dels Estats Units, segons una enquesta feta fa alguns anys als arquitectes de tot el país. Vet aquí dues bones raons per canviar de plans: veure un edifici bonic que, a més, és una biblioteca i conèixer el fantasma de Mark Twain.
Tot passejant per Greenwich Village decideixo que en la meva altra vida novaiorquesa viuré al carrer 10, a tocar de Washington Square. No només perquè és com un bocinet del Londres victorià en plena illa de Manhattan, també perquè un carrer amb arbres, història i biblioteca és per força un bon carrer. La història relaciona des de sempre aquest barri amb artistes i escriptors. Aquí van viure Edith Warthon, Henry James, E. E. Cummings, John Dos Passos, Dylan Thomas i molts d’altres. També prop d’aquí va celebrar les seves Saturday Soirées una filla d’emigrants irlandesos amb aspiracions literàries i una agenda envejable que es deia Anne Lynch Botta. Estava casada amb un professor de filosofia italià i junts es van fer famosos per oferir vetllades setmanals a casa seva, situada a la Waverley Street, on era normal trobar els intel·lectuals més reconeguts del seu temps. Diuen que allà van començar carreres literàries de prestigi. I que el mateix Edgar Allan Poe va llegir per primer cop The Raven (El corb) en els seus salons.
De sobte, a la cantonada del carrer 10 amb la sisena avinguda m’hi trobo l’edifici neogòtic victorià de la Jefferson Market. Té un aire a mig camí entre la casa de les Punxes i la catedral russa de Sant Basili. També té aire d’allò que ja era quan es va acabar de construir, el 1877: un jutjat. De fet, la que avui és la reading room del primer pis era, de bon començament, la sala de vistes. A la torre, un observatori de tot el barri primitiu, hi havia una campana que avisava els veïns quan hi havia un incendi. La campana se sentia des de tot Greenwich Village. Ara fa anys que ha emmudit, però alguns encara la troben a faltar.
La biblioteca no té un nom fàcil. Es diu «Jefferson» pel president dels Estats Units sota el mandat del qual va ser inaugurat el primer edifici. I «Market» perquè just al costat hi havia un mercat molt popular, que servia alhora de referència i de punt de trobada. Quan es va enderrocar va donar lloc a uns jardins que sobreviuen com per miracle. Quan la biblioteca encara era la Jefferson Market Courthouse, el soterrani feia de presó. Servia perquè els acusats esperessin el judici, i ningú no s’hi estava gaire temps. Més tard, va esdevenir d’ús exclusivament femení, i per aquí van desfilar prostitutes, feministes i artistes de Broadway en hores baixes. Diuen que aquí va passar unes hores terribles Mae West, acusada d’obscenitat per representar al carrer 42 un espectacle anomenat Sex. La cosa no va acabar bé: va ser condemnada a 14 mesos de presó. També diuen que aquí van estar presoneres les mateixes activistes que alguns anys més tard, el 25 de març de 1911, morien cremades dins la fàbrica de camises Triangle Shirtwaist, que quedava a tocar.
Jo també passo unes hores a l’antiga presó, on cap fantasma no destorba les meves lectures. Aquí hi ha ara la «Reference Room», una sala especialitzada en la història de l’edifici i del barri. Llegeixo una bona estona sobre les emocionants lluites veïnals que van aconseguir salvar la biblioteca després d’uns anys d’abandonament en què s’havia convertit en un niu de rates i coloms. Si no hagués estat per una bona colla de veïns molt persistents, avui aquest lloc seria un bloc d’apartaments caríssims. En el salvament, aconseguit a principis dels anys seixanta, hi va participar amb entusiasme el poeta e. e. cummings, que vivia a l’altra banda del carrer.
Remenant l’hemeroteca trobo un article de l’any 1974, quan es va produir una amenaça de tancament i la lluita veïnal va renéixer amb força. Punt per punt s’explica als lectors del diari The Villager què poden fer per salvar «la seva» biblioteca: des d’escriure una carta indignada a l’alcalde fins a fer de voluntari en una nit de vetlla –espelmes incloses–, anar a una manifestació, repartir octavetes o convèncer parents i amics que s’uneixin a la lluita. Tot plegat és molt americà, però també molt entranyable. Si la Jefferson Market d’avui té tota una sala dedicada a la gent del seu barri, és un acte de justícia. Els veïns li han salvat la vida diverses vegades.
Abans de marxar pregunto als bibliotecaris de la casa pels fantasmes. Ningú no em sap explicar per què n’hi ha tants ni què hi fan, aquí. També m’agradaria saber si el nombre va en augment o ja fa temps que és fix. Ningú no em sap contestar. Em penso que troben les meves inquietuds una mica excèntriques. Anava a preguntar per Anne Lynch, però m’estimo més callar, per no semblar boja del tot.
Em diuen que he de parlar amb Frank Collerius, el «branch librarian», és a dir, una mena de bibliotecari en cap. S’està al primer pis, rere el taulell. Frank Collerius és un bibliotecari jove, de l’era digital, extreballador de la llibreria Shakespeare & Co, convençut que les biblioteques s’han de reiventar. «A les llibreries la gent pot prendre cafè i menjar alguna cosa. Les biblioteques no tenen menjar ni cafè, però jo penso que tot és qüestió de temps». Com molts bibliotecaris, Collerius està preocupat per la pervivència de la seva feina. Es pregunta què poden oferir les biblioteques quan des de casa ho tens tot a l’abast entrant a Internet. Ell és una bona resposta a la seva pròpia pregunta: és divertit, amatent, creu que els llibres són la font de la felicitat, creu que per algú que estima llegir i escriure no hi ha millor feina que la seva. Li parlo de fantasmes i riu: «Jo no n’he vist mai cap, però qui sap».
Em diu que aquí són experts en persones vives, tant del barri com de fora. La biblioteca té bona accessibilitat i és un lloc de referència pels estudiosos de la història de Nova York. Reben cada any 250.000 visitants. La col·lecció més consultada és la local. Quan ens acomiadem, em promet: «Estaré atent a les visites espectrals, i t’escriuré si es produeixen».
A l’hora d’arribar al final d’aquest article, no he rebut notícies del Frank. Els 22 fantasmes de la biblioteca del carrer 10 deuen ser pacífics, o tímids, o potser ja estan bé com i on estan.
Foto: C.S.
