Foto: Andy Ciordia
No sap què li passa ni per què se sent tan menyspreat pel pare i la mare, però alguna cosa li passa i se sent menyspreat pel pare i la mare. Ha anat a l’escola i s’ha negat a donar la mà al seu germà gran per creuar el carrer, i això que l’han amenaçat amb castigar-lo un mes sencer, sense disculpes ni interrupcions, si no l’hi dona. Estava enfadat sense motiu com quan la mare plora, últimament, i ell li pregunta què li passa i ella diu que no li passa res. Mai s’havia sentit així, com si estigués incòmode dins la pell i la volgués canviar, com les serps. Alguna cosa semblant li passa, però encara més difícil d’explicar. Després, quan ha arribat a classe, no ha saludat ningú i el seu millor amic li ha donat una empenta perquè no deixava de preguntar-li si volia jugar o fer curses o estirar les trenes a les noies, i no contestava.
—Ets sord o idiota?
Quina importància pot tenir una trena quan s’està incòmode dins la pell? Creu que cap, i per això ni tan sols es molesta a contestar. Li fa una mica de mal el peu, perquè abans de sortir de casa estava tan enfadat que li ha donat una puntada a una paret i s’ha fet mal als dits. S’ha tornat idiota: una cosa és estar enfadat amb el pare i la mare, i una altra molt diferent és autolesionar-se. Sap perfectament que d’un moment a l’altre el cridaran i estaran asseguts, els tres, el germà també, asseguts al sofà, i li diran —hem de parlar. I li explicaran el que ja sap, perquè encara que de vegades ho sembla, no és sord. Idiota potser, però sord no. Si no contesta és perquè no val la pena, perquè les trenes són irrellevants quan un no sap què li passa. Li diran —hem de parlar. I haurà de fer com si res, fins i tot sorprendre’s. Potser fins i tot esperen un somriure, o alegria. A qui no li agrada tenir un germà petit? Doncs a ell no li agrada, perquè ja estan bé sent els que són, quatre, i a més hi ha una habitació lliure, on guarden les joguines, la planxa i la roba d’hivern. Ha intentat moltes vegades que sigui la seva habitació per no haver de compartir-la amb el germà però mai l’hi han concedit perquè —és important per a la família i la relació entre germans estar a la mateixa habitació i cedir el teu espai, les teves coses, el teu temps. Llavors per què ara planegen donar-li aquesta habitació a una persona que ni tan sols ha nascut, que ni tan sols té pulmons?
No coneix ningú tan egoista com els pares, tan desconsiderats. Si almenys l’hi haguessin consultat, si li haguessin explicat això de l’embaràs el mateix dia que al seu germà. Però no, només perquè és una mica més petit han decidit ocultar-l’hi fins a l’últim moment. Fins quan, fins que la mare sembli una pilota? Potser una solució seria anar-se’n a l’altra habitació, i que el bebè dormi amb el seu germà gran, no? Almenys podrien debatre-ho, però sap que no s’atrevirà a dir-ho quan el cridin des del menjador —hem de parlar. I qui vol parlar? Ell, per descomptat, no.
No sabria explicar el seu empipament però li ocupa tot el cap, absolutament tot el cap, sense deixar espai per a res, ni per a trenes. L’únic que vol és fugir, però no s’atreveix: és idiota però no valent. Li agradaria poder marxar a un altre país, parlar una altra llengua, no haver conegut mai el pare ni la mare, no veure mai la cara del seu futur germà, no haver de lluitar per una habitació —no estar dins la seva pell, que se li ha quedat petita, o ho sembla. Per això, per tota aquesta angoixa que el fa respirar fort, per això quan li han donat l’últim examen suspès ni tan sols ha temut la reacció del pare i la mare. Què li importa el que diguin dos mentiders.
1
0
