Foto: L.B.
Abans de l’escriptura, físicament, per força, hem de trencar mites. Estripar-los. La mala educació literària que hem rebut a l’escola (on ens ensenyaven a llegir, no a escriure); els conceptes que ens sonen dels tallers literaris o de la teoria dispersa (narrador en primera persona o omniscient, temps verbal, etc.); i les idees preconcebudes que no hem pensat prou (“una novel·la una és una història” o “una altra novel·la no interessa a ningú”), ens impedeixen pensar clarament en el nostre propi procés literari.
I per tal de ser capaços de pensar subjectivament i estripar mites hem de començar per preguntar-nos, qüestionar, replantejar i posar en dubte. Posar-nos-hi. Perquè tenim la falsa sensació de saber algunes coses que, tot sovint, ni tan sols no creiem que ens calgui preguntar-nos-les cada cop que ens hi posem. I aquest és un error greu.
És l‘error.
No hem repensat aquests mites de certesa que reproduïm d’una manera pràctica tot i que, de fet, cada vegada, a cada nova novel·la, ens hem de tornar a inventar respostes i recursos que ens serveixin per crear cada text concret. Nou. Perquè l’aprenentatge literari no és acumulatiu, sinó subjectiu i radical. I tot això ho hem après malament, d’arrel, perquè ens han ensenyat a pensar com a lectors i no pas com a escriptors. Coses tan bàsiques com ara aquestes sis preguntes iniciàtiques: què és una novel·la?, què passa a les novel·les?, la novel·la diu la veritat?, com es fa una novel·la?, per on comencem?, com aconseguim pensar en una novel·la sense pensar en una història?
Una (bona) novel·la no és un diari personal, una carta, un missatge, una tesi, un pamflet polític o social, una lliçó o una forma de presumir ni d’enlluernar amb totes les coses que sabem, que hem après o que ens han passat (sí, enlluernar, encara que escrivim convençuts que ens fa vergonya). I, sobretot, una novel·la no és una història. “L’escriptura no expressa, l’escriptura produeix” ens diu l’escriptora mexicana Cristina Rivera Garza. I, en efecte, una novel·la una és una construcció. Una forma de pensar, de relacionar-nos amb la realitat, una translació del nostre món, una representació, una reinterpretació… O com deia l’escriptora britànica Virginia Wolf: “Una novel·la és una cosa que passa a algú, en algun moment i en algun lloc”. És dir, un text escrit que construeix un món amb sentit, al qual s’hi pugui accedir i del qual se’n pugui sortir, amb codis que ens permetin interpretar-lo, habitants versemblants i una estricta sensació de veritat (no de realitat). És a dir, que perquè una novel·la passi cal aconseguir quatre objectius: que es vegi, que s’entengui, que generi empatia i que es pugui interpretar. I, per descomptat, per aconseguir aquests quatre objectius amb explicar una història no n’hi ha prou (la història és una llavor buida).
Perquè el relat d’una història no porta amb ell, perquè sí, la construcció d’una novel·la.
Això, així, no passa.
Sinó que per fer una novel·la hem de plantejar-nos l’escriptura des d’un altre angle: no com a lectors (que veuen en el text una història completa i acabada, certa), sinó com a escriptors (que veuen en el text un treball en construcció que són capaços de pensar de manera contradictòria, artificial). I no obstant això, quan comencem a escriure, pensem en un món o pensem en una història o una anècdota curiosa? Pensem que l’espai és primordial perquè el lloc es pugui entendre com un tot humà? Pensem en les pistes que el lector necessita per interpretar el món on està passant tot?
No.
Això tampoc no passa així.
De fet, normalment ni tan sols no pensem que donar una novel·la a un lector és dir-li: “Ets a punt d’entrar aquí i no te n’aniràs perquè t’hi sents segur i saps on ets. I això és així perquè pots veure on passen les accions, pots entendre com i per què passen, et sents proper a algú i pots interpretar què està passant i assumir-ho a la teva manera”. Perquè, en efecte, el (bon) lector no només entra en un llibre per saber què hi està passant, sinó, de manera inconscient, per saber què és capaç de construir per si mateix. Que sap escriure ell. I això és el que té més necessitat de creure: el que gairebé té la sensació d’haver fet en solitari.
Sense nosaltres.
I ara, ets capaç de preguntar-te aquestes quatre coses per separat? De qüestionar com es fa l’espai que li cal i el tema que t’importa? Sabries pensar com es genera l’empatia (més enllà del pur, i tot sovint bast, recurs emocional)?, com es fa referència a la condició humana que permetrà al lector interpretar un món amb codis i lleis pròpies?, com s’aconsegueix que el lector participi en la construcció del llibre fins al punt de pensar que l’està fent amb nosaltres?
Probablement tampoc no sapiguem com fer-ho.
No així, a partir del no-res.
Perquè moltes de aquestes preguntes, pensem, sense haver-hi pensat, que durant el procés d’escriptura es contestaran soles, que simplement succeiran. Però no és cert. I pensar-les ens serveix no només perque allò que ha de passar passi millor, sinó per a convertir la inèrcia i la curiositat literàries en eines de construcció. Útils. Perquè l’escriptura no és altra cosa que un artifici i una manipulació. No un episodi romàntic, inspirat, evocat i màgic. Sinó la construcció d’un espai comprensible (a diferència del món), acotat (a diferència del temps) i amb el qual el lector pot identificar-s’hi perquè té a veure, exclusivament, amb ell.
Fet i fet, és gairebé obra seva.
