Foto: E.P.
És un dilluns dels que ni ho dissimulen. Un dilluns que el millor que podria fer és anar-se’n de puntetes, sense fer soroll, abans que l’estat d’ànim s’estengui més enllà dels límits del dia i arribi un dimarts disfressat de dilluns. Ataco tota la xocolata de casa, inclosa la que tinc amagada en un racó que només sé jo perquè no me la foti cap fill, imagina’t que se’m presentés una emergència com la d’ara i no tingués a mà ni una trista presa de xocolata. Ataco també el formatge: he obert la nevera i m’ha dit menja’m i no he sabut dir-li que no. Però sospito que em cal alguna cosa més. Una teràpia dràstica que eviti una depressió de dilluns en ple dilluns. La gràcia de tenir una edat és que saps com afrontar situacions difícils, perquè ja n’has viscut de similars. I n’intueixes el remei. Agafo la motxilla i les claus i surto a comprar-me una llibreta.
Una llibreta de fulls blancs, espiral i tapa dura. Una llibreta de croquis que faré servir per escriure-hi paraules. Una llibreta que acollirà el meu futur immediat, que em servirà de refugi i de consol, que m’acompanyarà amb discreció. Que ho sabrà tot de mi, que em coneixerà millor que jo. Perdre-la em deixaria tan desemparada que el primer que hi escric és el meu nom i el meu número de telèfon, i si no hi acostumo a posar que em poden trucar a cobrament revertit és perquè fins avui no se m’havia acudit.
“Escric en llibretes de mida quartilla de paper blanc i regalades per algú que m’estimi. Si algun dia no m’estima ningú, no escriuré.” M’ho va deixar anar la Flavia Company en una conversa al Salambó, i a mi em van venir ganes de regalar-li mil llibretes de cop. Al mateix cafè gracienc la Jenn Díaz em va ensenyar la llibreta Papyrus on va enfilant, cada dia amb un color diferent, una novel·la breu que s’havia de titular Un amor así. “Crec que hi ha més gent de la que ens pensem que escriu en llibretes”, em va dir.
Una llibreta verge acumula il·lusions i projectes. És l’any nou quan encara ens sembla possible complir els bons propòsits que a mig gener ja haurem oblidat. És el calendari ple de cels blaus i buit de dilluns orgullosos de ser-ho. És la novel·la perfecta que potser escriurem algun dia, i potser no.
La llibertat és una llibreria, no seré jo qui ho negui. Però la felicitat és una altra cosa. La felicitat és una llibreria… amb papereria incorporada.
