Una part de la presentació de l’equip Matx de lo mismo. Foto: Lliga de Matx d’Impro de Vic
De la paret, n’apareix el que fins ara havia estat una porta secreta i els jugadors surten al terreny de joc. Rodegen el públic, a qui xoquen les mans. Motivació mode on i por al ridícul mode off. “Som els fabulosos Matxos i Mamelles, venim des de Centelles… fins a Vic”. L’equip de les samarretes grogues es presenta amb aquest càntic calcat al d’uns famosos ninges amb closca. Els taradellencs i vigatans Matx de lo mismo, l’equip blanc, opten per tustar-se el pit mentre fan uns mmmh idèntics als d’El lobo de Wall Street. L’àrbitre ja ens havia avisat abans de presentar-los: “Això és un joc-espectacle amb unes regles esportives”.
No és estrany, doncs, que el camp sigui l’escenari de l’Espai de Teatre i Cinema de Vic i que l’espectacle (o el partit) s’anomeni matx d’improvisació. L’alineació és de cinc jugadors i l’objectiu, improvisar escenes teatrals segons el tema proposat per l’àrbitre i disposant de molt pocs minuts de preparació. El guanyador? A les mans del públic, depenent de si vota amb la targeta blanca o bé decideix premiar als grocs. Aquesta ja és la segona lliga de matx d’improvisació d’Osona, una proposta diferent i divertida per als diumenges a la tarda que ha arribat directament del Canadà dels anys 70.
Entre l’hoquei i el teatre
El pedagog Georges Laferrière la va introduir al postgrau de pedagogia teatral de l’Institut del Teatre de Vic. “Laferrière explica la faula que al Canadà queden als pubs per veure hoquei, com aquí amb el futbol, i un dia a la mitja part uns actors van començar a fer el matx, amb unes regles que tenien a veure amb l’hoquei. Al final, la gent hi anava més pel matx que per l’hoquei”. Així ho explica abans del partit Jordi Arqués, que és actor i professor de l’institut del teatre vigatà. També va ser un d’aquells estudiants del postgrau a qui el matx els va cridar l’atenció i van decidir crear la lliga.
L’empenteta els la va acabar de donar la companyia valenciana Imrpou, a qui van anar a veure a Aldaia amb alumnes de l’Institut del Teatre. Arqués es meravella del fet que faci 12 anys que se celebren torneigs d’improvisació a Aldaia, on es veu que el públic ja és tan especialista com els actors i fins i tot “s’avança a l’àrbitre”. Almenys ho fan aquells a qui anomenen “la fila de los piteros”, que són els primers de pitar les faltes. Faltes com la manca d’escolta, l’ús de la roba per a la improvisació o el no compliment de les consignes de l’àrbitre. “Són nens d’escola que el seu objectiu és jugar el matx”, explica Arqués.
Llavors, l’Esther Solans, també de l’organització i que aquell dia arbitra el partit amb ell, afegeix: “Com els que estan a La masia del Barça”. “Quan els trien per assistents d’àrbitre es tornen bojos”, remata Arqués. Segons l’actor, a Catalunya, arran del postgrau de Laferrière, han anat “sorgint molts bolets” de matxs d’improvisació. També existeixen el clàssic Improshow de Barcelona i ImproMadrid Teatro. A nivell mundial, fins i tot s’han fet torneigs internacionals entre països com Itàlia, França, Espanya, Anglaterra i Argentina.
Comença el partit
“Improvisació que porta per títol «No tinc WhatsApp, ni Facebook, ni Twitter»”. És la consigna que dóna Jordi Arqués, ara dalt de l’escenari fent d’àrbitre. “Categoria lliure”, però podria haver estat a l’estil Tarantino o del teatre musical, amb llenguatge inventat o en vers. “Duració, un minut i mig”. Xiulet. A cada banqueta, els equips es repleguen en dos cercles i pensen idees. Semblen jugadors de bàsquet discutint la tàctica. Xiulet. Surten a escena dos jugadors grocs i un de blanc. “Fa 4.500 anys…”, deixa anar un dels grocs adoptant el paper de narrador. I de seguida els altres s’hi adapten: comencen a treure’s els polls com si fossin homes de les cavernes. L’acceptació d’allò que et proposen és una de les bases del matx; ajuda a fer avançar l’escena. 
La Lídia Clua en una de les improvisacions del matx. Foto: Lliga de Matx d’Impro de Vic
Passa un mamut o algun animal prehistòric per l’estil –l’actor que el representa no ho pot especificar: no es fa servir ni atrezzo, ni decorats, ni vestuari– i un dels homes prehistòrics diu: “Anem a escriure-ho a la paret”. És la Lídia Clua, de l’equip Matxos i Mamellles. Clua creu que “com a actriu, el matx et fa estar amb els cinc sentits alerta i no despistar-te” però “té molta dificultat, perquè et tires a una piscina totalment buida i l’has d’anar omplint mentre caus”.
Clua no coneixia aquest tipus de disciplina teatral fins que va participar a la lliga i ara l’ha aplicat i tot als seus espectacles de contes i titelles: amb un company, ha creat un espectacle d’improvisació amb titelles destinat a adults. “El matx resulta una diversió molt sana per jugar quan fas teatre, ja sigui amateur o professional”, continua. “Et dóna moltes eines a l’hora de posar-te davant d’un públic i enfrontar-te a un text establert”. En aquest sentit, Jordi Arqués és del parer que “a nivell educatiu, el matx serveix moltíssim, però no només per a la gent que s’inicia en el teatre; és un gran camp d’entrenament per a molts professionals. Posar-se en perill com és això…” I insisteix que el matx requereix molt treball d’escolta entre els actors: “Un gran actor, sempre, és el que ajuda l’altre, el que està al servei de”.
La improvisació dels Sense xarxes socials continua amb la Lídia i l’altre actor ajupits, esperant que algun home de les cavernes vegi el que han escrit al seu particular mur. Aviat, un jugador surt de la banqueta a quatre grapes, es para davant d’allà on suposadament hi ha la paret, aixeca el polze i l’estampa contra la roca, per indicar “Me gusta”. Vist l’èxit, el personatge de la Lídia esculpirà un retrat del seu acompanyant i un altre actor arrencarà la roca i la llençarà, entre rialles del públic, per fer el que diu que és un retuit.
Teatre que apropa
“La sensació és que la competició existia abans del matx”, explica Esther Solans. Les companyies “érem com competència i amb el matx ens hem unit”, fins al punt que de vegades els equips se’n van a dinar abans o treballen junts en altres projectes. “Et vénen un pilot de propostes”, assegura. “Durant l’any passat, també de manera improvisada –l’organitzadora em fa un gest simpàtic per remarcar la paraula “improvisada”– la gent es va començar a implicar en aspectes de l’organització”.
Al parer de Jordi Arqués, “la barreja de les companyies de teatre és imprescindible”. “Faltava moltíssim –hi afegeix Solans–. S’ha creat una pinya brutal. Si els de Centelles fan una obra, ens mobilitzem per anar-los a veure”. Tenen la sensació que fan “una mica la funció” de Coordinadora de Teatre d’Osona, aturada el 2009 després de deixar de rebre els 5.000 euros que li donava la Diputació. A banda dels equips ja citats, al matx també hi participen companyies de Manlleu i Vic i alumnes de l’Escola d’Arts i Oficis de la capital osonenca.
Un altre actor pronuncia un “4.000 anys més tard” i la improvisació pren un gir. El seu personatge descobreix el mur dels homes de les cavernes i s’hi fa una selfie perquè “a l’Instagram ho fliparan”. El xiulet marca el punt i final d’aquest “No tinc WhatsApp, ni Facebook, ni Twitter” improvisat segons les propostes gairebé a temps real dels dos equips. Abans que el públic voti, Arqués fa una penalització a un actor per haver-se posat la mà a la butxaca i, per tant, fer servir vestuari.
L’àrbitre demana al capità de l’equip penalitzat si vol fer cap al·legació; és típic que els capitans refutin la falta dient alguna cosa graciosa. En aquest cas: “En Joan ens ho explicarà en dansa contemporània”. Aleshores, un jugador s’aixeca de la banqueta i és fàcil imaginar com s’acaba l’escena. Els riures i els aplaudiments dels espectadors es fan sentir fort.
