Foto: Rent
Rent és un musical amb llegenda (trista) incorporada. El seu compositor, Jonathan Larson, va morir dos dies abans de la seva estrena a Nova York, el 24 de gener de 1996, d’un aneurisme d’aorta. Tenia 36 anys. Mai no va veure l’èxit que l’espectacle assolia a l’off-Broadway, primer, i al Nederlander Theatre, poc després. No crec que s’imaginés l’èxit internacional, els muntatges en altres llengües. Rent ja era, per sempre, el seu testament. Un retrat del seu temps, el seu espai i la seva generació.
Segurament és per això que ens agrada tant, als nascuts entre els 60 i els 70. Perquè parla de nosaltres. Les nostres pors, els nostres somnis, els nostres problemes. Té lloc en aquella Nova York en la qual tots somiàvem viure, la que bullia d’activitat artística. Hi surten els amics que se’ns van morir de sida. Es parla d’homosexualitat sense embuts i sense por, com nosaltres vam aprendre a fer-ho.
Vista avui, potser algunes coses sonen una mica antigues, però l’èpica no ha envellit gens: el no future de la joventut és més vigent que mai. La necessitat de defensar els somnis, per difícils que siguin. La universalitat dels sentiments. L’amor, la gelosia, la traició, la pèrdua. I la música, és clar. Diferent, un còctel entre The Queen i Sondheim, partint d’un homenatge a La Bohème de Puccini. El vals de Musetta, tocat amb uns senzills acords de guitarra elèctrica, encara posa la pell de gallina. Alguns dels moments més memorables de la història dels musicals, com aquell famós Seasons of Love que fa començar el segon acte. Rent ja és un clàssic, una referència. Els seus addictes som legió.
Addictes als musicals n’hi ha uns quants, a Barcelona. Aquests dies, es concentren al Casino l’Aliança del Poblenou de Barcelona. En aquell escenari fora dels circuits habituals, s’hi ha instal·lat aquesta jove companyia per representar Rent per primer cop en català. Els comanda Daniel Anglès, que ja va protagonitzar-ne la versió de 1999, en castellà, al Teatre Principal. Que en són addictes es nota en la cura que han tingut amb els detalls: l’estrena oficial, el 26 de gener, es va fer coincidir amb el vintè aniversari de l’estrena a Broadway. A l’entrada del teatre es pot comprar per un euro un Playbill, la revista-programa que a Nova York et regalen en accedir a les sales. L’adaptació és molt fidel a l’original, però no és una còpia. La traducció del text és fantàstica. En alguns casos, les cançons sonen com si haguessin estat escrites en català. En d’altres, s’entreveuen els esforços d’adaptació, com transformar el No Day But Today —tota una consigna— en un Només tens avui que funcioni. I ho fa.
Aquest Rent és una alegria. Una prova que n’hem après. Ja sabem fer musicals. Comencem a tenir escoles especialitzades —el propi Anglès en dirigeix una, d’on ha sortit gran part de l’equip artístic—, i també bons intèrprets que, a més, canten i ballen. Fins i tot n’hi ha alguns que no desentonarien gens en un escenari del carrer 42, a la ciutat dels gratacels. Som capaços de proporcionar a l’espectador moments d’espectacle autèntic, com ara el duet de Maureen i Joane Take Me or Leave Me (O m’acceptes o em deixes), fantàstic. O un La Vie Bohème (final del primer acte) ple d’energia, força i lluminositat. O un Seasons of Love (Hores d’amor) interpretat amb energia i sentiment, impecable. O un final emocionant amb un inoblidable Roger (Víctor Arbelo) cantant In Your Eyes (Per tu), una cançó de les més emotives que mai han pujat a un escenari. Potser l’escenografia és una mica excessiva, com si no hagués tingut en compte les reduïdes dimensions de l’escenari. Potser en algun moment a les interpretacions els falta mala llet. En vaig trobar a faltar una mica en el número de la Mimí (Mireia Òrrit) Avui sortim i també en el d’Angel (Albert Bolea) Avui per tu, dos intèrprets que destaquen en els moments més dramàtics i que fan pujar la nota general.
No és un espectacle per a nostàlgics. És una invitació a emocionar-se amb les històries de sempre, passades pel sedàs d’uns anys noranta elevats a la categoria de clàssics. La oportunitat de conèixer l’obra de Jonathan Larson —aquells qui no ho han fet encara—, o de retrobar-la —aquells que ens en sabem les cançons de memòria— no s’ha de desaprofitar.
Al capdavall, parar esment a allò que va fer i lamentar que ja no ho pugui continuar fent és la millor manera de retre homenatge a un creador.
Anunci del musical:
Rent
Llibret, música i lletres: Jonathan Larson
Adaptació al català: Daniel Anglès i Marc Gómez Intèrprets: Nil Bofill, Víctor Arbelo, Mireia Òrrit, Xavi Navarro, Albert Bolea, Anna Herebia, Queralt Albinyana, Roger Berruezo, Oriol Burés, Lu Fabrés, Jana Gómez, Víctor Gómez, Edgar Martínez, Lucía Torres, Iban Valero.
Coreografia: Oscar Reyes
Escenografia: Raquel Ibort, Marc Salicrú, Marc Udina
Direcció: Daniel Anglès
L’Aliança del Poble Nou Casino
Fins al 20 de març
