Foto: Bill Dickinson
Enceto la novel·la El dia del cérvol, de Marina Espasa. La narradora fa setmanes que ha de portar la moto al mecànic, però ho va endarrerint: “Quan acabi la tesi. Tot era per a quan acabés la tesi: portar la moto a arreglar, tallar-me els cabells, comprar-me roba, marxar a fora els caps de setmana, anar més al cine… Tot de recompenses que em servien d’estímul per quedar-me a casa omplint pàgines i pàgines sobre cavallers medievals a la recerca d’aventures”.
La tesi és l’excusa, l’ajornament és la norma. Ajornem massa coses, amb excuses diverses. Ja tindrem fills quan arribi l’estabilitat laboral, o quan hàgim liquidat la hipoteca, o quan el rellotge biològic s’hagi transformat en una bomba de rellotgeria. Ja llegirem els clàssics pendents quan ens trenquem una cama i ens manin fer repòs, o quan els nens siguin grans i tornem a tenir una hora lliure per a nosaltres, o quan ens quedem definitivament fora de cobertura. Ja anirem a la piscina quan hàgim acabat la feina que hem de lliurar el dia tal, o quan hàgim fet el canvi d’armaris, o quan l’esquena digui prou i ens vegem obligats a capgirar l’agenda de prioritats.
Ja quedarem amb els amics quan tinguem més temps. Ja anirem al físio quan la contractura muscular ens impedeixi moure’ns. Ja deixarem de fumar quan no ens quedin pulmons. Ja abaixarem el ritme quan ens aturi un infart. Ja parlarem amb els nostres pares quan tinguin Alzheimer. Ja demanarem perdó quan sigui massa tard. Ja farem règim quan se’ns dispari el colesterol. Ja ens estimarem els uns als altres quan esclati la guerra. Ja viurem quan ens hàgim mort.
2
0
