Foto: Editorial Proa
Molts projectes que valen la pena són curses de resistència. Com la vida mateixa. Les compensacions de la vellesa deuen ser semblants a les de l’atleta que, havent patit durant un fotimer de quilòmetres, arriba sencer a la meta.
Per afrontar amb possibilitats d’èxit un repte dels grossos has d’intuir cap on vols anar, i has de saber impedir que les circumstàncies te’n desviïn. Alerta: el recorregut és ple de distraccions i de travetes. Pots distreure’t i emprendre el camí equivocat, o pots deixar-te guiar per algú que farà mans i mànigues perquè t’equivoquis.
La pràctica de la literatura té molt de cursa de resistència. Guanyen aquells que, malgrat tots els entrebancs, no llancen la tovallola. Els que s’hi aboquen haurien de tenir present el següent consell, del novel·lista americà John Gardner: “Hi ha escriptors que et convenceran que ho deixis córrer, que publicar llibres no té cap sentit, que l’única sortida és el suïcidi. Són els mateixos que s’afanyaran a escriure un altre llibre quan tu ja t’hagis suïcidat”.
Jaume Cabré és un home de llargues distàncies. Escriu novel·lasses sense pressa, fa trenta anys que publica a la mateixa editorial (Proa) i dedica tots els llibres a una mateixa dona, la seva.
“Tu has d’anar fent el teu camí, el que no pots fer és esperar que algú et marqui per on has d’anar, perquè aquest algú canviarà d’opinió o et vindrà algú altre dient que has de seguir un altre camí –m’explicava Cabré en una entrevista–. Tu has de fer el teu camí, i si no saps quin és ja anirà sortint. És una cosa que vaig aprendre de bastant jove: no pots ser servent de la moda, perquè la moda varia. Francesc de Borja va dir: «No serviré mai un senyor que es morirà». Tu no pots servir un senyor que es morirà, has de fer allò que creus que has de fer en cada moment.”
Cabré, fidel a si mateix per damunt de tot, m’empeny a creure en la justícia poètica. Els mateixos que abans el menystenien perquè havia comès el sacrilegi d’escriure guions de sèries de tele (oh-my-God!), han acabat admetent que és un autor molt sòlid. És curiós: fins i tot el defensen a partir d’unes novel·les que són les que ja eren. “Fra Junoy i l’agonia dels sons va sortir el 1984 –recorda–. Que ara em diguin «quina novel·la més bona» m’afalaga, però el 1984 era igual de bona.”
Amb l’autor de Jo confesso comença a passar un altre fenomen, tan previsible com la condició humana: avui alguns individus el tornen a menystenir perquè se’n fa un gra massa, perquè l’hem convertit en l’escriptor nacional de Catalunya i part de l’estranger, perquè què-té-ell-que-no-tingui-jo, i altres cantarelles de bon ignorar.
Jaume Cabré, mentrestant, escriu. Matí i tarda, sense defallir. I el món el llegeix.
1
0
