Foto: Thomas Hawk
Poema fosc, la meva joventut,
poema fosc, com la nit escampada,
negre l’arròs de les anyades mortes,
negra la llum dels claus de la foscor.
Tots hem viscut del préstec de la llum;
any de traspàs són tots els nostres anys,
els anys que ens fan als vespres la traveta,
ara que anem sense antifaç de foc.
Els cavallers emmascarats de l’odi
tenien ja vint anys quan van morir;
ho estima tot, i tot ho odia, el jove;
la falç del vell, de genollons al ras,
de genollons pels rostolls de la vida,
la dalla d’or als aiguamolls ressecs,
quan hem viscut massa temps a la fosca:
era la llum als ulls esbiaixats
i ara la nit encalça les caputxes
dels penitents, la joventut colgada,
i tots viurem del tarot de les ombres:
per ben morir n’hi ha prou amb el penjat.
No és, però, la vida el simulacre,
l’or farinós del pallasso de cera;
l’esclat del cos en plena revessia
respon al foc bufat del vent mortal.
D’aquest instant en podrem viure sempre
i serem vius al fogalleig del cos:
rodoles, nit, en la filosa vana
que no podrà tancar els ulls dels amants,
l’instant etern de la immortalitat,
l’escut de pell que fa la carn encesa,
quan el desig és més fort que les hidres,
quan tots sabem que viurem sempre així.
Poema inclòs en el llibre
Marinejant
© Pere Gimferrer, 2016
©Edicions Proa. Barcelona, 2016
