Foto: Eva Rambla Monfort
Des de temps ancestrals, l’home (en el sentit masculí del terme) ha hagut de demostrar la seva vàlua mitjançant la força i, sobretot, la capacitat d’exercir-la de maneres més o menys violentes. El cinema n’és ple d’exemples i no només en les pel·lícules de Steven Seagal; l’exaltació animal de la virilitat ja apareixia en altres clàssics més antics. A L’home tranquil (John Ford, 1952), el protagonista, Sean Thornton, encarnat per John Wayne, és un foraster que no es guanya el respecte dels seus nous veïns fins que no s’ha fotut un bon gec d’hòsties amb el capitost local –el seu cunyat, el pèl-roig Danaher, interpretat pel gran (en tots els sentits) Victor McLaglen–.
Thornton és un boxejador americà que, després de matar un rival en un combat, es retira, jura no tornar a barallar-se mai més i se’n torna a la seva Irlanda natal. Allà compra una casa, treballa la terra, s’enamora, canta i beu cervesa com el que més, però els habitants d’Innisfree –començant per la seva dona– el tenen per un covard fins que no s’esbatussa de valent, davant de tot el poble, amb Danaher. La baralla, esclar, és l’inici d’una bonica amistat. Jo sempre havia pensat que tot plegat no era més que una mena de metàfora sobre la necessitat d’enfrontar-se a les pròpies pors i als fantasmes del passat; però de vegades les metàfores les carrega el diable.
En un món bastant menys idíl·lic que la Irlanda de Ford, el del futbol espanyol, durant les últimes setmanes s’ha generat un significatiu debat sobre la manera de jugar de Neymar, el davanter brasiler del Barça. Bona part del públic, premsa i companys de professió li retreuen que faci un joc massa fantasiós, que intenti fer dríblings que ningú més no pot fer, fins i tot que llanci els penals d’una manera poc ortodoxa… i això que els falla gairebé tots. Ho troben humiliant. I entenen, justifiquen i incentiven les reaccions violentes –perdó, volia dir intenses–, dels rivals que responen a l’ultratge a còpia de coces. (Si és que s’ho està buscant.) I quan Neymar es queixa, l’acusen de figaflor. (El futbol és un esport de contacte, collons!) I tant que sí. El futbol és un fascinant esport de contacte, capaç de considerar com a part del joc les trepitjades, les puntades al genoll, els cops de colze a la cara, les trampes i els insults de tota mena, i de trobar ofensiu un dríbling acrobàtic.
I si tot quedés aquí, rai. Però aquest corrent de pensament (és un dir) testosterònic s’escampa com una maleïda metàstasi. No fa gaire, a la graderia del camp de l’Espanyol, per insultar Piqué (coses del futbol, ja se sap), van desplegar impunement una pancarta que proclamava l’ús col·lectiu de la seva dona. Al camp del Betis van un pas més enllà i part de l’afició encoratja el seu davanter Ruben Castro, processat per l’Audiència de Sevilla per maltractaments i amenaces a la seva exparella, amb aquesta delicada cançó: “Rubén Castro alé, Rubén Castro alé, no fue tu culpa, era una puta, lo hiciste bien”. (Si és que es vesteixen com putes i després passa el que passa.) L’un provoca amb un dríbling, l’altra amb una faldilla massa curta, i, esclar, se l’acaben guanyant.
I no passa res perquè, al capdavall, forma part de la nostra tradició. Als anys vuitanta, a l’Athletic de Bilbao, hi jugava Andoni Goikoetxea, un defensa central tipus Victor McLaglen però menys simpàtic, amb un currículum envejable: ell solet va trencar el genoll a Schuster i, dos anys després, el turmell a Maradona. Al final de la seva carrera, la Federació Espanyola de Futbol (presidida aleshores –i encara avui– per un altre exjugador de l’Athletic que es va fer famós per clavar un cop de puny a Cruyff enmig d’un partit) va decidir premiar un expedient tan brillant nomenant-lo entrenador de la selecció nacional sub-21: per ensenyar-los maneres de ben jovenets. Tota una declaració de principis.
Aquest és el nivell i no podem esperar res gaire millor. Si a un destraler com Goiko el van fer seleccionador juvenil, ves que a Ruben Castro no l’acabin fent seleccionador femení.
