Duien posat el rostre de l’altre

Avui que tothom reivindica Sylvia Plath, a mi em ve de gust reivindicar Ted Hugues

Nou vides per morir

| 11/02/2016 a les 14:39h
Especial: In memoriam
Arxivat a: Biblioteca, Sylvia Plath, Ted Hughes

Sylvia Plath i Ted Hughes.


Then a voice like a selected weapon
Or a measured injection,
Coolly delivered its four words
Deep into my ear: «Your wife is dead».
(Ted Hughes, «Last Letter») 
 
Un matí gris i fred de febrer, Sylvia Plath va preparar, com cada dia, l’esmorzar als seus fills i els el va dur sigilosament a l’habitació. Sobre la taula, va deixar una carta per al seu veí, Trevor, amb el telèfon del metge. Va tornar a la cuina, va tapar tota possible ventilació amb tovalloles mullades, per protegir els nens, va obrir la clau del gas i va posar el cap dins el forn. Hores més tard, quan va arribar la mainadera, van tirar la porta a baix i van descobrir el cadàver de la poeta. (La dona ha assolit la perfecció/ el seu cos/ mort/ lluu el somriure de la realització)
 
Era l’11 de febrer de 1963. Havia fet trenta anys l’octubre anterior, el mateix dia que Dylan Thomas. I també a l’octubre havia demanat al seu marit, Ted Hugues, que marxés de casa.
 
Tres dies abans del seu suïcidi, Plath havia enviat una carta a Hughes. Durant molt de temps, i per la constant voluntat d’alimentar la llegenda, es va convenir a pensar de manera generalitzada que es tractava d’una carta de comiat, sobre la qual més tard Hughes escriuria el cèlebre poema Last Letter, però d’acord amb algunes biografies posteriors, el que en realitat li comunicava Plath al seu marit en aquella darrera missiva era la seva decisió de marxar a París. En rebre la carta (La teva nota em va arribar massa aviat: aquell mateix dia/ divendres a la tarda, enviada al matí) Hughes va anar a veure Plath a la casa que havien compartit i van tenir una forta discussió, durant la qual ella va llençar la carta al foc. (Cremant la carta que m’havies escrit, al cendrer/ amb aquell somriure estrany)
 
Aquesta voluntat de trencar amb tot i marxar d’Anglaterra, juntament amb la carta per al veí, ha fet sospitar alguns biògrafs que el suïcidi no fos, en realitat, un intent desesperat d’atraure l’atenció de Hughes. Sigui com sigui, Plath va morir. I amb la seva mort, s’iniciava una de les mitificacions literàries més grans de tots els temps.
 
Si he de ser completament franca, una de les coses que més m’interessa del fenomen Plath és el linxament col·lectiu a Hughes. D’acord, no li ho va posar fàcil. S’ha dit d’ell que era un seductor egòlatra i dèspota. Que competia contínuament amb ella i que, un cop nascuts Thomas i Frieda, els dos fills de la parella, Plath va quedar pràcticament relegada al rol de mare. Tampoc va contribuir a la possible salvació de Hughes el fet que la seva següent dona, Assia Wevill, es tragués la vida exactament de la mateixa manera que Sylvia.
 
Hugues va callar durant anys. Va ser acusat de mutilar els diaris de Plath, dels quals només un terç van ser publicats, i d’exercir un control que no li corresponia sobre tota la seva obra pòstuma. Tothom odiava en Ted, tohom estimava la Sylvia. Els seus recitals eren interromputs amb crits de “Murderer!”. Era el que la posteritat demanava, el final arquetípicament tràgic i polaritzat. La mistificació. L’apropiament, en certa manera indegut, d’una història íntima que es va esdevenir entre dues persones que només coneixem a través de referències. Un matrimoni anglès de mitjan segle passat que, si no haguessin estat poetes, ens haurien passat completament desapercebuts. L’explosiva barreja de creativitats i quotidianitats que només pot arribar a saber qui l’ha viscut. No dubto que algú que se’m tiri a sobre si sospito que no devia ser fàcil viure amb Sylvia Plath. Però tinc la sensació que aquesta part de la història sempre s’ha obviat de manera deliberada per alimentar la figura martiritzada.
 
Fa poc, en un molt recomanable documental de la BBC, Ted Hughes: Stronger than Death, Frieda Hughes es confessava per primer cop en un mitjà, consternada pel fet que l'opinió pública seguís culpabilitzant el seu pare per quelcom que va passar el 1963. En el corprenedor poema My mother, la filla dels dos poetes expressa d’una manera crua i franca com viu ella, encara avui, el fet que la mort de la seva mare fos convertit en un afer col·lectiu i morbós: Ells creuen/ Que els hauria de donar les paraules de la meva mare/ Per alimentar la boca del seu monstre,/ La seva Sylvia, nina suïcida/ Que caminarà i parlarà/ I morirà a voluntat/ I morirà i morirà/ I estarà morint per sempre.
 
El 1970, Hughes va començar a escriure els poemes que conformarien Birthday Letters. Un volum publicat només uns mesos abans de la seva mort, que recollia els intents d’explicar-se a si mateix com havia estat la seva història amb Plath.
 
Hi ha qui va veure la publicació pòstuma de Birthday Letters com un acte de contrició covard. Una defensa que, pel seu caràcter post mortem, no admetia rèplica. Qui pensi això estarà obviant un dels llibres més bells que ha donat la poesia en anglès del segle XX. Una culpa arrossegada durant trenta anys. Un qüestionament vitalici. La resituació del record envaït i mediatitzat per l'opinió aliena.
 
Mai he sigut pro-Sylvia ni anti-Ted perquè crec que això pertany a un àmbit que és íntim i personal. Crec, de fet, que tot allò que no té a veure estrictament amb el fet literari només és de la meva incumbència si m’ajuda a entendre millor l’obra d’un autor determinat. La morbositat no m’interessa en absolut. Em cansa.
 
De manera que avui que tothom reivindica Sylvia Plath, a mi em ve de gust reivindicar Ted Hugues. Reivindicar-lo com a poeta, que és l’única dimensió en què el conec. Com a home, estic convençuda que els seus éssers propers li faran més justícia. 
 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Una exposició del CosmoCaixa mostra la relació entre els humans i les màquines
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El cicle de concerts «Els vespres de la UB» torna als jardins de la Universitat de Barcelona
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
La ciutat acull durant tres dies la «Festa de la Poesia»
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El Museu de la Vida Rural acull l'acte de presentació del llibre de Manel Martínez
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Recordem l'actor nord-americà amb dues escenes d'una de les seves pel·lícules més conegudes
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Un curt animat mostra com ens recuperem de les relacions trencades
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Una animació mostra el dol d'una mare que ha perdut el seu fill
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El Ballet du Capitol de Toulouse porta «Giselle» al Festival Castell de Peralada