Ha estat dur desenganxar-se de la presència de tota la família de ‘Breaking Bad’. Foto: AMC
Els reis i la plataforma de VDO (vídeo on demand) Yomvi aquest any ens van fer un regal enverinat en forma de les cinc temporades de Breaking Bad (creada per Vince Gilligan). El que va esdevenir a casa els mesos següents és totalment previsible però no per això mateix menys potent: una completa i absoluta addicció, una rendició absoluta a uns personatges singulars i a una història rodona i brutal. I en acabar, una sensació de dol que encara perdura.
La dinàmica dels vespres a casa va canviar. Planificar sopars nutritius, equilibrats (o no) i, sobretot, ràpids, molt ràpids. Sopar, ràpid, ràpid. Instar els fills a l’autogestió màxima a l’hora d’anar a dormir. Obviar les disputes entre els fills a causa d’aquesta autogestió màxima i, finalment, instal·lar-se davant la tele i prémer el somiat i esperat ok del comandament a distància.
Massa vegades ens vam prometre veure’n només un episodi i vam acabar empassant-nos-en tres. Massa vegades vam fer veure que no sentíem la guerra mundial Z que esclatava a les habitacions dels fills perquè la cosa de l’autogestió en certs elements no funciona a la primera. Massa vegades ens vam trobar parlant a l’hora de l’esmorzar d’en Walt, en Jesse, l’Skyler, en Hank i la Marie com si fossin els nostres veïns, amics o familiars. Massa vegades vaig descobrir-me mentre esperava el metro rumiant i patint perquè el meu personatge preferit, en Jesse, no anava bé, gens bé. Un patiment absurd, d’acord, però que es va mantenir. En Bob, el nostre amic de la mateixa secta dels serieaddictes, ens va donar el seu sincer condol quan va assabentar-se que ja havíem vist el capítol en què un dels nostres personatges estimats moria (no diré quin, no diré quin), i nosaltres el vam rebre emocionats perquè la pena per aquella mort de mentida ens generava sentiments delirantment reals.
Però per què ens va enganxar la història d’aquest professor de química, amable i reprimit, que descobreix que li queden pocs mesos de vida i que decideix cuinar metaanfetamina per deixar la seva família amb la vida resolta? Doncs perquè aquesta no és la història. El que ens explica Vince Gillian és l’aparició d’un home nou. Un Walt diferent que estava ocult dins aquell Walt tan bon pare, bon marit, bon veí, bon cunyat, bon de tot. I profundament infeliç. És doncs, una proposta políticament incorrecta perquè el que veiem és el procés que porta el protagonista a descobrir que manar i ser el millor en allò que fa malgrat que sigui delicte, malgrat que arrossegui al que arrossega la gent que té al voltant i malgrat tots els malgrats, li posa, li agrada, el fa sentir-se el Màster de l’Univers. I, de pas, ens ofereix el plaer de veure’l en acció.
Però no només vam patir veient Breaking Bad. Envejo als americans la capacitat d’escriure i realitzar sèries de temàtica dramàtica sense tenir por d’utilitzar, també, l’humor. No els avergonyeix explicar allò que succeeix als personatges que pateixen càncer, paràlisi cerebral, addicció a les drogues o violència física a través de l’humor. Perquè amb Breaking Bad, que no és precisament una comèdia, en alguns moments vaig riure i molt. L’humor, en aquests casos, és per a mi un símptoma de valentia perquè significa que hi ha algú que s’ha adonat de com és realment la vida i que ha gosat explicar-ho: riure i patir, sí, però també patir rient. Com aquell atac de riure que ens va agafar als meus germans i a mi mentre vetllàvem el meu pare al tanatori de Collserola i recordàvem el seu gust pels acudits dolents. I setmanes més tard, el gairebé homicidi involuntari del notari per part d’una de les meves germanes que havia oblidat el bolso al mig del pas quan estàvem a punt de signar l’acceptació de l’herència i tots, en lloc d’esverar-nos perquè l’home va estar a punt d’esberlar-se el crani, no vam poder reprimir les riallades. O el sopar hilarant amb les amigues en què una d’elles ens explicava que estava a punt de separar-se.
Ja fa un mes i mig que vam acabar de veure-la aprofitant el cap de setmana que els fills se’n van anar d’excursió amb l’esplai. Vam fer un festival d’hores i hores de Breaking Bad fins que vam arribar a l’últim capítol. En acabar de passar els crèdits, estupefacta, vaig tenir un atac de lucidesa: trigaria molt a veure res d’igual. I per fer-me passar la ressaca com aquell que es pren un ibuprofèn la nit que arriba trompa a casa, no vaig trigar ni tres segons a proposar-li al meu home que veiéssim el primer capítol de la nova temporada de The Game of Thrones (creada per David Benioff i D. B. Weiss). I finalitzat el capítol aspirina vaig seguir sentint la necessitat imperiosa de veure més televisió de la bona i em vaig posar el darrer capítol de la temporada 6 de Mad Men (creada per Matthew Weiner) perquè l’endemà s’estrenava la 7 i volia fer memòria. El meu home, quan vaig acabar de gaudir de la visió d’en Don Draper, va plantar-se davant la tele, va mirar-me fixament als ulls i va dir: “Prou”.
Ha estat dur desenganxar-se de la presència de tota la família de Breaking Bad . Fins i tot de l’inquietant Gus, el propietari de Pollos Hermanos… i alguna cosa més, un personatge difícil de superar. Sí, ja fa un mes i mig que vam acabar-la i encara ara la trobem a faltar. Gràcies Vince.
0
0
