Prodigi cruel i ferotge

Una cosa és segura: Ànima de Wajdi Mouawad s’ha de llegir. I si qui la recomana, en aquest cas una servidora, és bona persona, t’equiparà amb un consell que no hauries de passar per alt: oblida tot el que has llegit abans, les tragèdies, les epopeies, les novel·les negres, les més negres encara, oblida-ho tot. Fes una mena de pacte amb el teu intel·lecte i digues-li que sigui ben verge a l’hora de rebre aquesta història protagonitzada per Wahch Debch, un jove de Montreal que troba la seva dona embarassada, brutalment assassinada i violada i que emprendrà un viatge per les fronteres del Canadà i Estats Units fins a trobar-se cara a cara amb l’assassí que s’amaga dins una reserva índia. Equiparable a una odissea, aquesta recerca ens porta, més o menys còmodament, cap a una trama un pèl artificiosa en algun punt. Ens pot semblar que l’hem llegit o vist infinitat de vegades, però aleshores, i a través d’un lirisme ric i preciós, Wajdi Mouawad desplega la seva màgia de dramaturg per alçar un teló fornit de naturalesa i forces tel•lúriques, i endinsar-nos en una dimensió molt més profunda, animista i terriblement intensa copsada a través dels records abominables i atroços de la infantesa del protagonista.

A Ànima hi trobem una remarcable genialitat de l’autor, que posa el canviant punt de vista en diferents animals: gats, gossos, rates, mofetes, aranyes, vespes, gavines, cavalls, ratpenats i un llarg etcètera de bèsties i bestioles que ens van acostant lentament i amb linealitat a la història, però sobretot, i d’una manera molt inquietant, parlen de nosaltres els homes aportant encara un nivell de profunditat més: la brutalitat innocent del món animal contraposada al salvatgisme immoral dels homes i les seves guerres.

Wajdi Mouawad va néixer fa 46 anys en una comunitat cristiana maronita del Líban, es va exiliar a França i va desembarcar a Quebec, abans de tornar a Europa, on viu actualment. Aquest apunt biogràfic no és gratuït, no n’avançaré res per no carregar-me sorpreses, però és essencial per poder comprendre la necessitat i la intensitat a l’hora de crear aquesta obra.

A estones la crueltat i la ferocitat es fan insuportables, però el prodigi literari de Mouawad és tal, que la bellesa del llenguatge es converteix en una arma de doble fil: primer t’absorbeix en les profunditats i quan aterres de nou, ja no ets la mateixa persona. Comprovat.

*La cirereta: “Els humans estan sols. Malgrat la pluja, malgrat els animals, malgrat els rius i els arbres i el cel i malgrat el foc. Els humans es queden fora. Han rebut la pura verticalitat en present, i tanmateix van, tota la vida, encorbats sota un pes invisible.”