Com t’has de veure

Desemboliques l’entrepà de tonyina i formatge a l’ascensor de la feina, i encara no has arribat al carrer que ja li claves queixalada. Que nasquessis setmesona no devia ser casualitat. Quan no tens pressa, te la inventes: abans morta que parar quieta. El 55 et duria de porta a porta, però la idea d’estar-te palplantada més de mig minut a la parada del bus se’t fa insuportable. In. Su. Por. Ta. Ble. Quina tortura, si el món es mou i tu t’atures a veure’l passar. Una sala d’espera és una cambra de gas. Dines, doncs, mentre voles Balmes amunt. Passes per un parell de restaurants de menú mig buits: qui hauria dit fa uns anys que el futur seria de les carmanyoles. O dels entrepans amb tonyina de llauna com el que ja tens esòfag avall. Fas un horari europeu que et permetria anar a buscar els fills a l’escola. Si fossis mare. És cert que no vas estudiar arquitectura per podrir-te en una oficina, però tal com està el pati tampoc et pots queixar gaire. Cobres un sou, què més vols. A sobre, plegues a les tres i tens moltes hores per als projectes que no et paguen la hipoteca però t’enriqueixen l’existència.

Aquesta última frase s’hauria de conjugar en passat. Tenies la sort de tenir moltes hores per omplir amb les teves coses. Les tenies i les omplies. Fins que.

Ja no sabries dir quant temps fa que l’esperes. Amb prou feines recordes l’època en què la teva rutina era una altra. Només saps que tant si és dilluns com dimarts com dimecres com dijous com divendres obres precipitadament la porta de casa a dos quarts de quatre, engegues alhora l’ordinador i la cafetera i t’asseus davant la pantalla. A esperar. Esperar que el xat t’indiqui que ell també està connectat. Esperar l’avís que ell t’ha enviat un missatge. Esperar uns senyals que se t’han convertit en la raó de respirar, de llevar-te, de sortir escopetejada del despatx i volar Balmes amunt amb l’esperança que aquesta tarda, sí. Que avui ell haurà pensat en tu i es dignarà a dir-te hola què tal, com va, qualsevol banalitat que et donaria ales fins que l’angoixa del silenci, de la desconnexió absoluta, te les castrés de nou. Es veu que l’angoixa et genera ansietat, o al revés. Però els tranquil·litzants t’adormirien l’ànima. Ets com ets: ara mateix, una dona psíquicament pertorbada perquè un desconegut amagat rere un pseudònim no li adreça la paraula.

Com t’has de veure. Tu, la que no volia ser esclava de res ni de ningú. La que va deixar aquell nòvio que feia pinta d’amorpersempre perquè els lligams l’escanyaven. Mira’t ara: t’autoescanyes soleta, jugant al penjat amb un contrincant invisible que potser ni recorda l’única conversa com cal que vau tenir. Una conversa addictiva des de la primera lletra que et va generar aquesta dependència malaltissa, humiliant, impròpia d’una persona lliure i pretesament alliberada, d’una persona amb carrera i amb criteri. La síndrome d’abstinència, o com sigui que es digui, et manté amb l’ai al cor i als pulmons i als budells i a la sang i al cony. Roden les hores i no et desenganxes del portàtil, no fos cas que badessis un segon i fos durant aquell refotut segon que ell fes acte de presència. Fas veure que navegues, que escrius, com si et calgués enganyar algú. Però no fas res més que estar pendent del maleït xat i del dibuixet que apareix, que apareixeria, si ell s’hi connectés i et digués alguna cosa.

I esperes, esperes davant la pantalla com no havies esperat mai en ta vida. Esperes com no hauries volgut esperar mai de la vida. Esperes com si en sabessis, d’esperar.

Però no fas res més que estar pendent del maleït xat. Foto: Tristan Martin