Foto: David Ruano
La cua al jardí és llarga. Només d’entrar a la Biblioteca de Catalunya trepitjo, literalment, l’escenari. Davant meu hi ha una cuina. Hi veig un bol amb farina. En una de les cadires hi trobo un detall: un trèvol, que és el que identifica el país on avui viatjarem: Irlanda.
“Ens queden zones per polir i, alhora, ens va molt bé compartir-ho amb vosaltres per veure com ho sentiu respirar”. Ferran Utzet dirigeix Dansa d’agost, l’obra de Brian Friel que, produïda per La Perla 29, s’estrenarà el pròxim 8 de març. Els nervis hi són: ell mateix recorda com la representació que se’n va fer el 1993, al Teatre Lliure, va deixar el llistó ben alt. Però per als qui llavors amb prou feines havíem arribat al món, que avui entre el públic som uns quants, aquesta serà la nostra primera vegada.
Anem cap a l’illa celta i rural del 1936. Al poble Bally Beg trobem les germanes Mundy interpretades per Màrcia Cisteró, Mònica López, Marta Marco, Nora Navas i Carlota Olcina. Tenen entre trenta i quaranta anys, són solteres, encara que la més petita, amb un seductor rodamón (Oscar Muñoz), ha tingut un fill (Albert Triola). És ell qui ens presenta el que, pel seu simbolisme, podria ser un personatge més: la ràdio Marconi. “Quan miro enrere, aquell estiu de 1936, em vénen a la memòria tants records. Ens vam comprar aquesta ràdio, la primera que teníem, i ens hi vam obsessionar.”
Paren. Com si ho hagués oblidat, recordo que això és un assaig obert:
“És xulo que li donis una dimensió d’objecte màgic. Aquí és com si diguessis: necessito que entengueu la meva història. Va, reprenem-ho. Exacte! Sí, així, és preciós!”. Ferran Utzet fa d’escultor i poleix cada expressió. Per afegir més força a un gest, a una mirada, a un silenci. Mentre ells van fent i refent, nosaltres ens convertim en els espectadors de l’abans. El públic del matís que està pendent del què, l’argument, i del com, l’assaig. Quan rebobinen cada escena, amb una lupa, intentem desxifrar la minúscula diferència. Cuidant els detalls petits és com s’aconsegueix fer una gran obra.
Sobretot una com Dansa d’agost, on hi ha escampall d’emocions que es viuen des de la intensitat. Perquè tant es barallen, s’insulten i es criden, com es reconcilien, s’abracen i es fan petons. Cinc dones que són cinc retrats de vides diferents: des d’una mestra de l’escola de la parròquia fins a una cosidora de guants. Però també de caràcters, d’aquells que ens permeten intuir el que pensen sense que parlin. Si una es voldria pintar els llavis, l’altra li diu que semblaria una meuca. Si una s’enamora ho fa de qui no toca, i l’altra ho dissimula com pot. Una casa que és tot un món, que ens mostra la fragilitat dels herois derrotats o com l’equilibri sovint s’aguanta per un fil.
Si és cert que tots els germans i les germanes som diferents, també ho és que, de tant en tant, hi ha alguna cosa que compartim. El que a elles les uneix són les ganes de viure, que es tradueixen en les ganes de ballar. Però la ràdio atrotinada calla massa ràpid. Perquè encara que entre la cuina i el jardí no hi hagi parets, la realitat de fora esquitxa directament la de dins. Hi ha una frontera prima entre el que és, el que sembla que és i el que voldrien que fos.
Però tot d’una, la repressió catòlica, la por al què diran, com si ja no es pogués aguantar més, explota. Ni les mans, ni els peus, ni el cos es poden contenir. Ballen i ballen i ballen. Amb els talons piquen fort el terra per engrescar-se. Les faldilles s’alcen, les cuixes s’entreveuen, els violins s’acceleren. La Marta Marco s’enfarina la cara i la música esbojarrada, encara que només sigui un moment, les allibera.
S’acaba el primer acte. Baixo les escales. Trepitjo l’escenari i m’encanto mirant el trèvol de les cadires. Al costat la ràdio, muda, em recorda que encara queda tant per dir com per ballar.
Un moment de l’assaig obert. Foto: Lara Alonso
