Bufetada de realitat a la galta dreta

Malhumorada. Així és com estic. Un exemplar d’Els nois de Toni Sala voltava des de feia un parell de mesos per sobre el meu escriptori amb la seva portada cridanera i seductora: unes sabates de taló vermelles coronant unes cames femenines insinuants i fràgils, tot plegat dibuixat amb un traç contemporani i informal. Li tenia unes ganes demolidores perquè m’havien insistit que no me’l podia deixar perdre, i a més, havia assistit en persona a la presentació del llibre, és a dir que estava més que advertida del que m’hi trobaria pel propi autor. Doncs no, no em van advertir prou bé. Sí, Els nois és un molt bon llibre, sí, Toni Sala és un gran escriptor, però ningú em va dir que després de llegir-lo m’emportaria una bufetada de crua realitat a la galta dreta, i una altra de mal humor a l’esquerra. Així doncs, ni que sigui per no enquistar aquestes emocions per sempre més, permeteu-me descarregar la meva opinió sobre una novel·la que pesa molt, no per la quantitat de pàgines que conté, sinó perquè la mort hi plana des de bon començament, i és una mort esgarrifosament propera, que sabem perillosa perquè tots la temem en algun moment: la mort per accident de trànsit de dos joves de Vidreres.

Aquest accident catalitza tota l’acció. Els quatre protagonistes de la història queden enllaçats al seu record d’una manera o altra. Per un cantó l’Ernest, que treballa a Vidreres en una oficina bancària. No coneix els nois directament, però la seva mort el porta a buscar el sentit de la seva vida neutra i buida i deixar-se anar mentre trenca algun esquema dels que té establerts. Hi ha també el Miquel, un camioner groller i foll, gran coneixedor de les prostitutes de la zona i que viu amb el seu pare arruïnat per les preferents. La Iona, la nòvia d’un dels germans morts, estudiant de veterinària a Barcelona i potser la més vulnerable de tots. Ella intenta sobreviure aferrant-se a la idea que els morts encara són aquí. I finalment en Nil, un noi problemàtic que creia voler ser un artista absolutament radical per fugir d’aquest entorn rural ple de terres que s’hereten més com un càstig que no pas com un bé material. Uns personatges que no entenen de febleses, que no s’aturen sinó que es llencen al buit amb les seves decisions, i que porten a terme una clara recerca de la pròpia identitat. Potser en aquest sentit m’ha sobrat una mica de filtre per part de l’autor i, donades les circumstàncies argumentals, m’ha faltat que emocions més dispars es desboquessin com a persones humanes que són, de ficció però humanes al cap i a la fi.

Els nois és una novel·la que impedeix respirar a causa de la capacitat del seu autor per ocultar tota la bellesa del món rural que recrea, i de la seva disposició per mostrar-ne només la cara més incòmoda i brutal. Un gris opressor tenyeix paràgraf rere paràgraf. Malgrat tot, però, el lector segueix llegint totalment absorbit per una prosa plena de vitalitat, que sap alternar un molt bon ritme narratiu amb els diàlegs i, sobretot, sap seqüenciar molt bé les accions que provenen de quatre personatges isolats (i, per tant, de quatre històries diferents) amb un accident de trànsit que les connecta per diferents motius.

Val a dir que detectar-hi les traces de subtemes com la independència, l’estafa bancària o la bombolla immobiliària m’ha fet una mica de nosa; penso que ja hi ha un rigor de plantejament prou fort com perquè el lector pugui a arribar a entendre ell sol que aquesta historia neix en un context de crisis del sistema, financera i de valors, i que, per consegüent, la literatura xucla aquesta realitat enverinada i l’escup en forma de mirall.

Precisament en el mirall rau el meu mal humor. És cert que amb Els nois, Toni Sala ens regala una inestimable reflexió moral, una gran novel·la que és la imatge reflectida del món en què vivim, però és que la deixa seca i fosca, erma i exempta de qualsevol possibilitat d’agafar aire i seguir endavant.


*La cirereta: No era bo acostumar la gent a deshumanitzar les noies, però que no era un bon càstig, haver-les de veure? Tenia tres filles a l’edat d’aquelles noies. Quan encara eren petites, si mai li tocava travessar aquells quinze quilòmetres d’aparador sexual amb les nenes al seient del darrere, procurava no treure els ulls de la matrícula del cotxe del davant, no per pudor, sinó per conjurar les estrebades de la vida.

Títol: Els nois
Editorial: L’Altra Editorial
Autor: Toni Sala
Primera edició: febrer 2014
Pàgines: 184
Preu: 16€