Laia

Sílvia Bel llegeix l’arrencada del capítol Mossèn Gaspar de la novel·la Laia de Salvador Espriu.

Mossèn Gaspar netejà amb calma les ulleres, va treure tabac, el polsà i esperà l’esternut alliberador. Va reprendre després la lectura començada i se submergí aviat en l’harmonia dels versos llatins. Llegia Horaci. Un somriure li pujava als llavis, i hi havia als seus ulls una ombra de recança. Digué, tot pessigant-se amb suavitat les galtes vermelloses:

–El meu desig també fóra aquest: una llenca de camp on hi hagués un hort. I prop del mas, una font d’aigua contínua. I a més d’això, una mica de bosc.

Va alçar la mirada, i els ulls varen reposar en la blavor del mar. Un oreig de setembre entrà per la finestra oberta i portà al front de mossèn Gaspar la consolació d’una prometença llunyana. Una papallona escampava per la cambra el polsim de les ales. Refilà un canari, brunzí una mosca vironera, tocaven hores al campanar de l’església veïna. Mossèn Gaspar caigué altre cop en meditació. Tornà a mormolar:

–I prop del mas, una font d’aigua contínua.

Era de mitjana edat, alt, ni massa gras ni massa magre, lleugerament esquenut. Duia una sotana vella, molt sargida, per sota de la qual se li endevinaven les calces, d’un vellut modest i desllustrat. Mossèn Gaspar no vivia content, el turmentava una secreta angoixa. Feia molts anys que era rector a marina, i mai no s’hi havia arribat a acostumar. Perquè ell no va néixer ran del mar. Ell es crià enmig de torrenteres i de cingles, a l’alta muntanya, on no creixen oliveres, ni llimoners, ni tampoc el raïm. Terres de blat i de castanyers, de fesols, de freixes i nogueres. L’aigua amarava els prats, plens d’herbes, de vimeteres i pollancres. A l’hivern, les vetlles vora la llar i el pas de la neu fins a la porta. A l’estiu, els corns de la sega tardana i el misteri dels focs sota la nit estrellada. A la tardor, la caça del senglar i la festa del patró sant Martí. A la primavera, el conreu del terròs i els tons del verd renascut d’òlibes, de mussols, de xots, de ducs, de miloques. I les postes resplendents, aquelles postes que no oblidaria mai, la claror d’un silenci romput per les esquelles del ramat que pastura.

–I a més d’això, una mica de bosc.

Foto: Sunny