Anna Frank, la noia jueva coneguda mundialment pel seu relat de l’horror nazi, només va poder viure 15 anys. Va néixer el 12 de juny del 1929 a Frankfurt del Main i va morir pels volts del 12 de març del 1945 a Bergen-Belsen. La recordem amb un fragment del seu dietari, traduït per Ramon Folch i Camarasa a l’edició de Selecta.
Anna Frank (1929-1945)
Quatre dones unides per l’angoixa sempre enraonen, i nosaltres ens hi vàrem lliurar fins que, tot d’una, vàrem sentir un cop violent. Després, silenci absolut; el rellotge marcava tres quarts de deu. Totes vàrem empal·lidir, encara que no vam perdre la calma, a desgrat de la por. ¿Què se n’havia fet, dels nostres homes? ¿Què volia dir aquell cop? ¿Hi havia un cos a cos amb els lladres? A les deu, passes a l’escala: el pare, pàl·lid, nerviós, va entrar, seguit del senyor Van Daan: “Apagueu tots els llums, i pugeu suaument, sense fer soroll; és d’esperar que arribi la policia.” Ni temps no vam tenir de sentir por; els llums foren apagats; jo vaig agafar una jaqueta abans de pujar amb els altres. “¿Què ha passat? Apa, digueu!”
Ningú no podia contestar-nos, perquè els homes havien tornat a baixar. No van tornar a comparèixer fins al cap de deu minuts, ara tots quatre; dos d’ells es van posar a mirar per la finestra oberta de la cambra de Peter; varen tancar amb pany i clau la porta del replà i la de l’armari giratori. Varen embolicar el llumet amb un tros de llana, i les dones ens vàrem disposar a escoltar l’explicació: Havent sentit des del replà dos cops secs, Peter havia baixat a la planta baixa i va veure que faltava una post al batent esquerre de la porta del magatzem. Va girar cua per avisar el defensor de la família, i els homes van baixar per reconèixer el terreny. En arribar al magatzem, Van Daan va perdre el cap i va cridar: “Policia!”.
Immediatament, unes passes apressades cap a la sortida: els lladres fugien. Per tal d’evitar que la policia veiés el forat que els lladres havien fet a la porta, els nostres homes varen intentar tornar a posar la post al seu lloc, però un cop de puny des de l’altra banda la va fer caure a terra. Durant uns segons, els nostres van estar-se quiets, perplexos davant de tanta barra; Van Daan, i també Peter, varen sentir un instint assassí; Van Daan va donar uns cops de destral a terra; silenci de mort. Nous esforços per tapar el forat. Nova interrupció: una parella que passejava pel carrer s’havia deturat i enviava la claror encegadora d’una llum de butxaca a l’interior del magatzem. Amb un “mal llamp!” d’un dels nostres homes, ara els va tocar a ells de fugir com si fossin lladres. Abans de reunir-se amb els altres darrere la porta camuflada, Peter va obrir a corre-cuita les finestres de la cuina i de l’oficina privada, i va tirar el telèfon a terra.
