La mare havia promès que m’ensenyaria a fer trenes en arribar i quan per fi hi hem arribat, després del viatge tan llarg, l’hi recordo i em diu que no és el moment d’això. Llavors quan? —li pregunto. I com que no contesta la vaig seguint per tota la casa fins que em diu —Va, descorda’m el vestit, que no m’arribo a la cremallera. La primera vegada que m’ho va demanar em va agradar i vaig cuidar molt la seva pell i també la tela del vestit, però ara m’ho demana perquè calli i ja ho sé.
La mare quan arriba al poble el primer que fa és canviar-se el vestit i posar-se alguna cosa fresca, una de les bates de l’àvia. A casa mai se la posaria, però aquí sí. També quan arribem comença a parlar diferent, com tots els del poble. El pare el primer que fa és anar-se’n amb l’avi a l’hort i preguntar què és cada cosa. Ho fa perquè l’avi cregui que s’interessa pels seus assumptes, és un senyal de respecte, segons diu, i l’avi li diu que —Home, encara no saps reconèixer el que tinc plantat?, i riu tapant-se la boca i li va enumerant tot d’un en un, satisfet, perquè és seu, tot és seu, l’àvia no rega mai i per això a l’àvia l’hort li és igual, a l’àvia el que li agrada és que el dinar li surti bé, però l’hort…
Com que la mare no vol ensenyar-me a fer trenes, li pregunto al pare si sap fer-ne i em diu que no, que ho pregunti a l’àvia, però tinc prohibit molestar l’àvia amb tonteries perquè està una mica malalta. Suposo que les trenes són tonteries. Una vegada l’àvia va ensopegar amb el no-res i es va donar un cop al cap, tots estaven molt preocupats i encara es van preocupar més quan es van adonar que no hi havia res a terra, ni un moble ni res, res amb què ensopegar, i va caure igualment, i van dir que —És per l’equilibri. L’àvia mirava com si no sabés què vol dir la paraula equilibri i es va posar a plorar. Li vaig preguntar si s’havia fet mal i va dir que no, que plorava perquè era vella, però l’àvia no és vella, ho és una mica més que la mare, però no és més vella que l’avi, per exemple, i ell no plora.
Li pregunto al pare si almenys pot baixar-me la bicicleta, perquè com que durant l’any ningú la fa servir, els avis la tenen en un lloc altíssim, i el pare em diu que després, que ara no és el moment. L’avi s’ofereix per baixar-la però el pare li diu que —Ni parlar-ne. Llavors només em queden les gallines i vaig corrent cap a l’àvia i li pregunto si al matí ha anat a recollir-ne els ous, perquè això sempre ho fèiem juntes abans que estigués malalta, i em diu que sí i que últimament les gallines estan cansades i no ponen res, però que si vull m’acompanya a veure-les. Abans que pugui dir que —Sí; la mare diu que no és el moment, que després, que ara han de fer el sopar. —I què faig mentrestant?, li pregunto, i em diu que quan faig alguna cosa malament no pregunto res abans de fer-ho, que ja sóc grandeta per trobar alguna cosa a fer.
Torno amb el pare i l’avi i perdo l’equilibri jo també, perquè he estat massa hores sense caminar, dins del cotxe, i de vegades passa això, que les cames et fallen, i caic una mica a l’hort. El pare s’enfada molt i l’avi diu que —No passa res; però sé que l’ha molestat, perquè l’hort és com si fos el seu fill, això diu l’àvia, i és com si hagués caigut a sobre d’ell, del fill del meu avi, així que l’hort és el meu oncle, l’Oncle Hort.
Demano perdó i dic que ha estat sense voler, i l’avi somriu i sé que m’ha perdonat, perquè li fa molta vergonya somriure perquè li falten dents, però ha somrigut igualment, i això és perquè m’ha perdonat —No passa res, dona. És l’únic que em diu així, dona, i l’únic que em somriuria encara que no li quedés ni una sola dent. A mi també me’n falten algunes i en això ens assemblem, però a mi no m’importa tenir forats perquè als nens això no ens importa, ens agrada.
Demano a l’avi per segona vegada que baixi la bicicleta, que si us plau baixi la bicicleta, si us plau, si us plau, i això sempre funciona amb els grans, el si us plau els convenç, i —Ho sento. Així que al final diu que d’acord, i el pare em mira amb cara de —Ja t’has sortit amb la teva. Però com que també somriu ho diu de bon humor. Quan l’avi baixa la bicicleta i hi pujo, intento pedalar i no puc —Dona, que gran t’has fet, se t’ha fet petita! I m’he posat a plorar com l’àvia quan va perdre l’equilibri, que és el mateix que quedar-se sense bicicleta. El mateix, o pitjor la bicicleta.
Foto: J.D.
