L’Elionor

L’Elionor és la filla dels veïns del sisè primera. Té dos germans petits que aviat li van prendre el regne de les atencions familiars, i tres pigues a la galta dreta, que sempre desperten comentaris afectuosos dels adults amb qui es troba.

L’Elionor du els cabells recollits en dues trenes i no para mai quieta: sempre vol jugar i s’avorreix si una activitat dura més d’un parell de minuts. Li agrada manar. Té moltes amigues, a l’escola, i a l’hora del pati s’entretenen amb la xarranca o saltant a corda, i retornen a l’aula ben despentinades i felices.

Molts diumenges al matí, com avui, l’Elionor convida a casa la Jana i la Berta, les seves més millors amigues de classe, perquè té una habitació de jugar enorme i preciosa com un palau.

La cambra dels jocs està presidida per un quadre amb un poema del Miquel Martí i Pol, culpable que l’Elionor es digui Elionor, perquè el pare troba aquells versos molt emotius i perquè sobretot, sobretot, no voldria per res del món que l’Elionor tingués catorze anys i tres hores quan es posi a treballar, ni que els anys se li diluïssin en l’opaca grisor de les finestres. Van acordar dir-li Elionor com un símbol de revolta, de trencar la roda del temps, perquè volien que la filla representés l’esperança d’un canvi definitiu. Un canvi a la seva vida de parella rutinària, i un canvi al món en general.

Les tres nenes més millors amigues, doncs, passen el matí entre somriures, corredisses i joguines que, any rere any, els reis han anat deixant cada sis de gener al matí, generosos i màgics. La mare llegeix al menjador, i el pare té cura dels dos germanets de l’Elionor. Tot està en calma fins que se senten crits a la sala d’esbarjo.

L’Elionor ha deixat de respirar perquè ella vol totes les baldufes i la Jana no hi està d’acord. La Berta brama que allò no té cap gràcia, que pari, que pari; la Jana ho contempla emmurriada. L’Elionor s’està posant blava. Blava, molt blava. És el seu color preferit, el blau. Té els ulls blaus, i els millors vestits, també, i l’osset de peluix que li fa companyia en els malsons, i la bicicleta, i la paret de l’habitació… i blaus són els Barrufets, i el mar i el cel que tant adora. Si fos per ella, per l’Elionor, l’univers seria tot ben blau. Com la seva cara ara mateix.

—Què passa, reina? —pregunta la mare tot just treure el cap per la porta.

—No és cap reina! Per ser reina no t’has de posar blava sinó tenir-hi la sang —la corregeix la Jana, burleta.

—I viure a l’Edat Mitjana —es despenja la Berta.

I aquest comentari, que la Berta ha sentit abans vés a saber on, fa riure la mare. I l’Elionor, descol·locada per la riallada materna, es posa a respirar de nou. I recupera el seu color de cara habitual. I la roda de la vida continua com si res. Com l’Elionor del poema de Miquel Martí, que quan va tenir un fill, que va ser noia, va posar-se a treballar amb catorze anys i tres hores.

I la vida, altra vegada, es dilueix entre l’opaca grisor de les finestres. I efectivament, l’Elionor, la filla dels veïns del sisè primera, per molt que la mare li ho digui, no serà reina. Perquè això de les reines és de l’Edat Mitjana. I som al 2014.
Du els cabells recollits en dues trenes i no para mai quieta. Foto: Andrew Stawarz
@roccasagran