Cinc. «Mujer de lana»

Rento els plats amb un auricular a l’orella. Foto: Nic McPhee

La cuina és estreta i llarga. De la porta estant, menys una pissarra amb la mateixa llista de la compra que fa dues setmanes i un prestatge d’emergència que pengen de la paret de la dreta, tot queda a mà esquerra. La nevera, un carret per a les verdures ple de bosses de plàstic plegades sobre elles mateixes, un tros de taulell, l’escorreplats, la pica, més taulell i els fogons. A la paret només hi penja un armari i la campana d’acer inoxidable, els anteriors llogaters van buidar les parets per pintar-les de colors forts, dels que necessiten més de dues capes de blanc a sobre. En algun racó del sòcol hi ha encara algun rastre d’un color blau de cobalt vell. Al fons hi ha la porta del safareig, de vidre armat. Avui està tancada; no fa fred però ja és fosc i del celobert vénen olors que, barrejades amb aquesta hora del vespre, són ofensives: qualsevol olor de mariscos a la planxa que no vingui de la meva cuina m’empudega l’ànim i la roba estesa.

Hi ha restes del dinar apilades sobre el taulell de la cuina. Algun plat que no ha cabut al rentaplats, una olla petita, dos ganivets i la taula de tallar. Sobre els fogons hi ha encara una paella de la truita del migdia. M’arremango, primer la màniga esquerra, després la dreta. Em poso els guants de goma, primer l’esquerre, després el dret i moc la maneta de l’aixeta perquè corri l’aigua fins que sigui ben calenta.

Rento els plats, les olles, els ganivets. Des de la cuina sento les veus del que passa al menjador; el remenar de joguines de plàstic i fusta, retoladors caient a terra, papers arrugats. Se’m barreja amb el so de metalls picant de la paella, les vores de la pica i després de l’escorreplats. Una dringadissa sorda esmorteïda pel so de l’aigua i l’escalfador que darrere la porta del celobert sembla que hagi de sortir volant cap a Saturn quan ja em noto els dits cremant dins els guants.

Porto un auricular posat a l’orella dreta. Un amic sempre em diu que he de procurar escoltar música fora de les orelles, amb l’amplificador, els altaveus i l’aire on em moc. Té raó, molta fins i tot, però no sempre pot ser així i de vegades tinc certes urgències, una mena de necessitat de posar música al que estic fent o d’embolicar un moment amb el que crec que sonaria si ho veiés a la tele, en una pel·lícula. Porto un auricular posat a l’orella dreta per embolicar que rento els plats, que n’hi ha un que juga al menjador i que potser no és un moment de llibre d’història però almenys hi sona una de les meves cançons preferides. Almenys a mitges, per una orella.



@drudibuixa