Què sents quan no sents res

Els trastorns alimentaris van lligats a unes pors que semblen invencibles. Que et roben el que ets, t’empetiteixen i et fan vulnerable. Què sents quan no sents res? és una novel·la construïda amb la iniciativa de la Fundació ABB, amb la veu de 14 pacients del Centre ABB i amb la mà de l’escriptor Víctor Panicello. Però sobretot, amb una actitud: les ganes de sortir-se’n, de mirar endavant. Un testimoni de lluita i de superació, de confiança i d’esperança. Una forma d’abraçar els qui ho pateixen, d’oferir-los la mà perquè acceptin la malaltia i s’hi encarin. Tot recordant que per vèncer, abans s’ha de lluitar.

Us oferim dues receptes del llibre en què trobareu els ingredients per preparar dues postres. Però també la forma d’entendre contra quins sentiments t’enfrontes quan no menges:

Foto: Jaeschol

Ulleres obsessives de pasta de full

INGREDIENTS

· Una làmina de pasta de full.

· Sucre.

PREPARACIÓ

· Estenem la massa de pasta de full sobre el marbre i la separem del paper. Escampem generosament cullerades de sucre sobre el paper i tornem a col·locar la massa a sobre.

· Amb l’ajuda d’un corró, aplanem la massa sobre el sucre i hi tornem a escampar bastant sucre per sobre. Marquem el centre de la massa i enrotllem els dos costats fins al punt mig per poder tallar les ulleres amb el gruix que es vulgui.

· En tallem una, després una altra, una altra, una altra, una altra, una altra…

· Les empolsinem altre cop de sucre i, amb el forn prèviament escalfat a 180ºC, les deixem durant 10-15 minuts.

OBSESSIÓ

Et diu que no mengis, que no sentis els plaers, t’aparta dels teus, t’allunya de tu, t’aclapara la vida i el pensament. Et fan ràbia aquells que volen ajudar-te i després t’odies a tu mateixa per tractar-los malament. Alguna cosa no funciona, et sents perduda però segueixes aquells llamps plens de l’energia de l’obsessió, la que et diu que t’acollirà, que t’estimarà i que la gent t’admirarà. T’irrites per tot i sents una buidor per dins que creus que només ella la podrà omplir. T’ho diu a cau d’orella: primer xiuxiueja i va pujant el to fins que arriba un moment que no para de cridar-te. És persuasiva i seductora, sap com dir les coses perquè te la creguis i te les repeteix i repeteix i repeteix… Té una mirada que t’abdueix, un somriure juganer que et fa ser la nena rebel que no has estat mai, uns braços que t’abracen i et protegeixen de la vida i uns cabells que desprenen una olor màgica.

T’allunyes del món i et poses les ulleres de l’obsessió. Ningú no ho entén, i tu tampoc. Vols però no pots. Pots però no vols. I quan ni pots ni vols ja t’has perdut. Et diuen coses boniques que rebutges i les dolentes te les fas teves, et torturen i així et sents segura. Invencible, res no pot amb tu. No necessites res ni ningú. Que falsa és! Et diu que toques el cel quan estàs llepant el terra, demanant a crits companyia, amor i tendresa. Allò que no has rebut, allò que ja no saps què és, allò que no t’has donat mai, allò que desitges amb ànsia i a la vegada et fa por.

El suís dependent

INGREDIENTS

· 250 g de xocolata negra trossejada i un litre de llet sencera

· 80-100 g de sucre i 10 g de fècula de blat de moro (Maizena)

· Vainilla o canyella en pols per aromatitzar

· Mitja tassa de nata muntada i 200 g de cacau en pols

PREPARACIÓ

· Escalfem la llet juntament amb el sucre en un cassó fins que bulli. Hi afegim la xocolata negra trossejada, ho remenem fins a incorporar-la i ho retirem del foc.

· Dissolem la fècula de blat de moro en mig got de llet i l’afegim a la xocolata. Ho escalfem a foc lent, remenant fins que s’espesseixi.

· Repartim la xocolata en tasses i la coronem amb abundant nata muntada mantenint la proporció, ja que una cosa depèn de l’altra perquè el suís quedi bé.

· Hi escampem una mica de cacau en pols per sobre i ho servim.

DEPENDÈNCIA

Si alguna cosa em va donar l’anorèxia és una falsa seguretat en mi mateixa quan la sentia al meu costat. Tothom, en algun moment de la nostra vida, necessita que algú li digui que tot anirà bé i en el meu cas no va ser una persona sinó la malaltia. Durant molt de temps m’havia sentit com una persona que realment no importava i trobar un motiu per ser algú em donava esperança. Quan tens això, t’hi aferres amb totes les teves forces.

Allunyar-me’n ha estat una de les coses més difícils que he fet mai, ja que sempre vaig pensar que la meva felicitat estava en ella, en el que m’aportava. Hauria desaparegut amb ella, hi hauria viscut…, ho hauria fet tot per ella.

Realment no sé què va ser més difícil, si tornar a menjar o desfer-me d’aquesta part de mi tan dependent. Quan vaig ingressar a l’hospital, les terapeutes ens deien que un TCA era com tenir una drogodependència. Les ànsies amb què un alcohòlic o un cocaïnòman reclamen la seva dosi de felicitat és la mateixa amb què nosaltres ens sentíem atretes per la malaltia. Cadascuna tenia un “mono” diferent a coses vinculades amb el TCA, ja fos vomitar, no menjar o menjar massa. I quan no obtens el que el teu cos et demana, experimentes una gran necessitat d’allò que anheles.

Tot el que vaig fer era perquè no s’allunyés del meu costat. El més irònic és que sempre vaig pensar que era jo qui la necessitava per sobreviure, quan realment ella no existiria sense poder alimentar-se de persones com jo.

En aquest vídeo podeu conèixer quins testimonis hi ha darrere la novel·la: