Joan Turu: «La gent feliç és la que més pals rep»

L'il·lustrador diu que «no veus el món com és, sinó com ets tu»

Natxo Tarrés: «Hem de ser el que ja som, el llimoner només fa llimones»

| 30/03/2016 a les 17:27h
Especial: Converses
Arxivat a: Passadís, Joan Turu, il·lustració, entrevista
Els monstres són amics de les fades. Les princeses fan la revolució. Contra les pors, somriures. Els seus dibuixos ensenyen a pensar, a reflexionar i, sobretot, a obrir el cor. Per canviar el món amb les mans Joan Turu (Sant Just Desvern, 1984) es passeja pels patis de Catalunya amb un grapat de pinzells i de pots de pintura. Però no ho fa sol: si les escoles són dels nens, són els nens qui les han de pintar. Dibuixant a les parets les ales que els permetin ser, créixer i viure.
 

Foto: Catorze


Com eres de petit?
 
Molt sensible, em feia mal viure en aquest món. No entenia res. Neixes i dius: on he anat a parar?
 
Però ja de petit senties aquesta indignació?

Sí. Recordo com amb set anys plorava sol davant la tele per l’inici de la guerra del Golf. Les imatges de la llum que feien els míssils de nit. O la meva mare sempre em diu que amb cinc anys ja li demanava: mama, jo no vull anar a la mili per aprendre a matar gent. Però també recordo que al pati era força cabró amb els altres companys.

Aquests rols hi són, al pati.

Sí, però s’han d’acabar, d’arrel. No pot ser que en una escola es produeixin aquest tipus de situacions.

És allò d’humiliar per estar per sobre.

Sí. De petit aprens que és l’única manera que no es posin amb tu. O aixafes o t'aixafen! És per sobreviure!

És una selva. 

Un dia, quan treballava de monitor de menjador, va sortir un nen, va agafar una pedra i se la va guardar a la butxaca. Li vaig dir: què fas? I em va respondre: és que mai se sap.

Aquesta actitud que pot tenir un nen també la pot tenir algú de quaranta o seixanta anys.

Sí. Neixes, veus que en aquest món les coses van com van, i a poc a poc renuncies a qui ets a canvi d’una cuirassa. Al final res t’afecta, ni tan sols l’alegria. I aquí estic, amb 31 anys, intentant treure’m d’una vegada per totes aquesta cuirassa.

A les escoles s’hauria de fer més el treball de mirar cap a dins?

Sí, hem d’aconseguir que l’educació emocional sigui un dels pilars de l’educació.

Per què t’agrada tant l’autenticitat dels nens?

Em fixo en la meva filla d'un any i és la meva mestra.

Ella viu el present.

No li expliquis el futur ni el passat. Ella està ara i aquí. Això, com a adult, ho he perdut. M’estic dutxant i estic pensant: ara corre, agafa el cotxe, que arribaràs tard a l’entrevista. En comptes de gaudir de com l’aigua calenta mulla el meu cos! La meva filla és, no pretén ser. Això és brutal. Però no sé què els fem, als nens, que amb el pas dels anys acaben perdent l’espontaneïtat. Quin adult coneixes que tingui l’alegria d’un nen? O la seva vitalitat? Ens anem encarcarant.

Procures protegir l’autenticitat de la teva filla?

Sí, però alhora també li ha tocat viure a la societat que li ha tocat viure. Hi ha un parell d’escoles al Bages que, per manera de fer, serien molt més afins al que creiem jo i la meva companya. Però vivim en un poble i també preferíem que conegui els nanos que hi viuen. No pots viure en una bombolla. Fem el que fem com a pares, està clar que la liarem per un cantó o per l’altre! Ho intentem fer el millor que sabem.

Què fas quan topes amb la falsedat?

Intento no ser fals jo també. Però ens eduquen en “digue-li a l’àvia que el regal t’ha agradat molt”, encara que no t’hagi agradat. En comptes de dir: “Ostres, no és el regal que volia, però moltes gràcies àvia”. No ens eduquen per ser sincers. I sí, la sinceritat a vegades fa mal, però crec que encara en fa més la falsedat.

Si ets tan sensible, ho deus notar molt ràpid.

M’han ofert feines per treballar amb gent amb qui no som afins. Ja veus que les coses van d’una manera que no és la teva. Has de fer un paper, seguir uns protocols. És un rotllo, perquè per mi la clau seria poder ser jo davant de tothom, independentment de qui hi hagi davant. Amb tu estic parlant d’una manera, però si parlés, posem per cas, davant de la meva cap, la canviaria. Però, per què? Estic picant pedra en aquest sentit.

Ens hem d’adaptar.

Et parlo de la teoria, que sempre és molt maca. A la pràctica moltes te les empasses amb patates. Però està bé saber cap on vols anar.

Recordo que de petita hi havia nens que els deien: tu ets tonto, i se’ls quedava l’etiqueta per sempre.

I després treu-te aquesta creença! Vivim en una societat que necessita tenir-ho tot controlat i etiquetat, perquè no ens sorprengui res. Tu ets això. Ja m’he fet una idea de tu i d’aquí no surts, perquè no fos cas que em trenquessis els esquemes o em sorprenguessis algun dia. La vida és moviment i ens eduquen per a la rigidesa.

Per això costa de valorar la creativitat.

En general es valora poc i per això no es potencia. La creativitat està en tot. Però ser creatiu i trencar esquemes té un preu. Si proves una cosa diferent i no te’n en surts, prepara’t! En comptes de dir-te: “bé, molt bé, com a mínim ho has provat!”, et diran allò de: “ja t’ho deia jo”.

Hi ha patrons.

La societat diu: s’ha de fer això així i si surts del camí, prepara’t per rebre pals. Perquè ens estàs dient indirectament que hi ha una altra manera de fer les coses i això no t’ho permetem. La gent feliç és la que més pals rep. Sent tu feliç, m’estàs dient que es pot ser feliç en aquest món, que és possible. Per tant, intentaré amargar-te perquè no ho siguis.

Quan a algú li va una cosa bé, surten les enveges per totes bandes.

És un rotllo. Ens fem de mirall els uns als altres. Però en el fons, hi ha una frase que m’encanta: no veus el món com és, sinó com ets tu. A l’educació s’hauria de potenciar el fet de mirar endins. Ens passem el dia mirant enfora. I tot va massa ràpid, no hi ha temps per parar.

Deixar de banda el dos per dos són quatre i preguntar com estàs?

No dic que no sigui important. La gran pregunta és: per què eduquem? Perquè el dia de demà tinguin una feina. Primer, vull que la meva filla sigui feliç. Que tant l’escola com nosaltres li ensenyem a ser feliç. Després, que trobi una feina o que sàpiga idiomes. A P3 em poden dir els números en anglès, però no saben com reaccionar quan algú els ha fet mal o quan ells han fet mal.

Tot això de grans ho arrosseguem. Ens costa ensenyar la por, se’ns queda a dins encarcarada.

Portem unes motxilles... Hi ha molt dolor, ens ho guardem tot a dins. Cal educar per expressar, per treure, intentant ser respectuós. Perquè sí que hi ha gent que expressa, però es perd amb les formes. A vegades no és què dius sinó com ho dius. O si ho fas de forma constructiva o destructiva.

Suposo que amb la nena faràs aquest treball de parlar-ho tot.

Ho intentaré. Llenço una llança a favor de l’expressió plàstica perquè és una eina molt important per als nanos, sobretot fins que no aprenen a expressar-se verbalment. No deixa de ser un llenguatge, i això és molt important. Expressa’t, treu-ho tot cap a fora. No et guardis res!

Tu parlaves a través del dibuix?

Tu parles a través de tot. Amb la manera com vas vestida o com et pentines m’estàs dient moltes coses! Jo no m’he pentinat quan he sortit de casa. Amb això t’estic dient que potser per a mi l’aparença i la imatge física no són tan importants. Amb tot dónes informació i amb tot estàs dient com estàs, com et sents, quina idea tens de la vida.

Hi ha nens de dotze anys que diuen: “Jo no sé dibuixar”.

A l’últim lloc on he anat a fer un mural, un nen em va dir: no pintaré perquè no sé pintar. Que un nano de vuit anys em digui això em fa molt de mal. Perquè veig el bloqueig que arriba a tenir. No és que no tingués ganes d’agafar un pinzell i pintar la paret, era la por al judici que, un cop ho fes, algú li digués: ho has fet malament, t’has sortit de la ratlla, no era aquest el color. Aquestes coses em dolen.

A nens de tres anys també els demanen: aquest dibuix l’has de pintar igual que aquest, amb el color groc aquí i el blau allà.

Fixa’t en les escoles: tots els nens tenen la mateixa portada d’àlbum. L’única cosa que diferencia una portada d’una altra és el nom. Quina creativitat!

Sort que tenim nom.

Encara que és molt fàcil criticar des de la rereguarda.

Has treballat de mestre?

Estic acabant magisteri infantil ara. He treballat durant anys de monitor de menjador, de vetllador, fent tallers d’extraescolars. Per això dic que és molt fàcil parlar quan no ets tu qui estàs cada dia amb 25 nens i nenes a l’aula.

Quines intencions tens ara a la vida?

És una bona pregunta. No sé què faré amb la meva vida. Hi ha dies en què penso: ho engegaré tot a rodar i me’n vaig a currar a una escola i xapo el Facebook i ja està.

Per què?

L’exposició pública és la part que em costa més de gestionar. Les xarxes socials són molt heavies. Hi ha comentaris de gent que em fan mal i em saben greu. Hi ha dies en què dic: tanco la barraca.

Per les crítiques?

Quan passes a ser una mica públic t’exposes més al judici de la gent.

És impossible mantenir-se’n al marge?

Jo fins fa dos anys signava amb pseudònim. Des d’un pseudònim vius més tranquil. Fixa’t, començo a posar el meu nom i els dibuixos comencen a rodar.

Què és el que et pesa més?

Que em jutgin sense que em coneguin i la crítica destructiva.

A vegades es diu d’una forma gratuïta, és allò de: tinc dret a dir-te el que vulgui.

Exacte. Les xarxes socials permeten dir a gent coses que en persona segurament no diries. O com deien els indis d’Amèrica del Nord: “No jutgis ningú fins que no hagis caminat una milla amb els seus mocassins”. Però és més senzill observar i criticar els altres que mirar-se un mateix i intentar canviar.

Has pensat a fer una parada?

Sí, hi ha dies en què dius: fins aquí hem arribat! Però després recordes el nen que no vols que deixi de dibuixar pel judici que li faran i dius: si no ho vull per a ell, tampoc ho vull per a mi.

El fet que et conegui tanta gent també deu afectar el teu ego.

Això és un altre temón. La percepció que tinc de mi mateix és que toco bastant de peus a terra. Encara que hi haurà qui dirà: no, no, és un capullo i ni saluda! I suposo que si m’afecta tant l’opinió dels altres és perquè encara hi ha molt d’ego.

Estàs més a gust sol o amb gent?

M’agrada molt la pel·lícula Into the Wild. Hi ha un punt en què dic: piraria lluny, en una cova! Però som éssers socials. Necessitem xerrar amb la gent i és enriquidor. Sol pots tenir una idea de tu mateix, però és quan estàs amb els altres que verifiques si aquesta idea és certa o no.

Et veus condicionat a seguir fent aquest tipus de dibuix perquè saps que agradarà?

Quan estudiava, un professor sempre em deia: has de trobar un estil. Però això té dues cares. Per un costat, si sóc una editorial i et vinc a buscar a tu, és perquè sé que el que faràs m’agradarà. Si no sé el que em faràs, és arriscat i poques editorials hi apostaran. I si tens un sol estil, segurament a còpia de treballar-lo molt, el milloraràs. L’altra cara és quan m’arriben encàrrecs en què dic: això amb aquesta tècnica o estil ho visualitzo moltíssim. Però et responen: no, no, volem els teus ninotets.

Ara que ets conegut t’hauran dit: aprofita-ho, cobra més i explota el teu nom.

Sí, acabes sent un producte de mercat: a quant es cotitza el que fas?

És l’últim que vols ser?

No vull ser una marca. Totes les disciplines artístiques estan vinculades a la llei del mercat. Recordo vendre el primer dibuix per vint euros i la persona que l’havia de rebre em va dir que era car. D’aquí a poder vendre un dibuix per molt més, quina diferència hi ha hagut? Perquè en el dibuix ja et dic que no he evolucionat tant.

Estàs de moda.

Sí. És una mica trist perquè ets esclau del mercat. També m’han dit: el teu estil no ens agrada gaire però com que últimament estàs de moda... Una altra vegada havien d’utilitzar un dibuix meu i no el vaig signar, perquè creia que molestava la signatura. Em van dir: no, volem que el signis perquè volem dir que l’has fet tu.

Com et quedes?

Flipant! Perquè: què és el que vols? És molt estrany.

Què t’espanta?

De pors en tinc moltes, però intento que no siguin elles les que prenen les decisions de la meva vida. La por és una mala consellera. M’espanten moltes coses. El tema és si els hi faig cas o no. Fa tres anys vaig estar un any a l’atur, fins que vaig trobar una feina. Allà ho vaig passar molt malament i vaig estar-hi un mes. No podia continuar-hi, però la por em deia: has estat un any en què no has trobat feina, ara tens un sou, no la deixis.

Hi ha gent que arrossega aquesta por tota la vida, de no deixar la feina o la
parella.


Totalment. Vaig deixar aquella feina i arran d’aquesta decisió m’ha vingut tot això. A vegades penso: t’imagines que encara estigués currant allà?

La feina d'il·lustrador et deu emocionar.

He rebut correus que m’han fet plorar. Un cop una dona em va dir: em fa pànic conduir. M’he tret el carnet de cotxe i tinc el dibuix teu de les pors davant. Abans d’engegar el cotxe el miro i em dóna forces. Et diuen això i t’emociona. Però llavors no deixes de ser esclau dels comentaris.

N’estàs molt pendent?

Ara tot el que publico ho reviso molt. I no ho vull fer perquè hi ha artistes que el que tenien quan començaven, a mesura que s’han anat professionalitzant, ho han perdut.

L’ànima?

Totalment. Hi crec molt. Quan els nens em pregunten: com se t’acudeixen les idees? Els dic: hi ha molts tipus d’idees, però n’hi ha que no ho sé. Estàs allà i de cop et vénen. No saps d’on han sortit. Per mi aquestes són les que tenen ànima.

Quan escoltes una cançó o llegeixes un escrit saps veure si hi ha ànima o no?

Depenent de com i des d’on es fa. Ho veig en mi: faig un dibuix que no em desperta res, el publico i no desperta res. Quan el vius és al revés. Si ho fas des del cor, m’agrada imaginar que la gent ho rep al cor.

Els teus dibuixos somriuen sempre. Què fas quan el teu món està trist?

Quan estudiava il·lustració dibuixava penya súper enrabiada. Mires els dibuixos d’ara i són d’una altra manera.

Són el reflex de com estàs?

Sí. Al mig de l’huracà hi ha quietud. Estic intentant arribar-hi, per trobar el meu centre. Han estat dos anys molt dolços i ara he rebut dues o tres collejes a nivell personal que m’han fet replantejar cap a on vaig. Quan dibuixo hi ha temes en què és difícil trobar un somriure.

Et servirà haver rebut aquestes collejes?

Sí. Tot depèn del punt de vista des d’on t’ho mires. Pots dir: quina merda, o plantejar-te: què en puc aprendre? M’enganxes en un moment molt tou.

De tornar-te a inventar?

Veig que la manera de fer d’abans ja no em serveix, però encara no he trobat la nova. Estic cansat de la dualitat, del judici de dir: la vida és bona o dolenta, tu ets això o allò. No. La vida és. Tu ets.
 

Joan Turu
 

Joan Turu


Us oferim un conte, escrit i il·lustrat per Joan Turu, que ens convida a tenir Un cor molt gran:

COMENTARIS

Que no pari l'entusiasme
Franc Jiménez, 30/03/2016 a les 20:28
+10
-1
Coneixia les teves ilustracions i ara conec una mica la teva forma de pensar. I no sabria dir què és millor!! Endavant i que no pari l'entusiasme.
simplement, GENIAL
Mome, 31/03/2016 a les 10:37
+4
-0
Doncs Joan, no deixis mai de dibuixar, a mi m'encanten els dibuixos i les frases i amb una colleta que som els aprofitem per tot (amb el teu permís que ja ens vas dir que sí).
No fem cas del que ens digui la gent. El bo és que ens jutgin, bé o malament, que així és que hi pensen en nosaltres.
I jo intento tenir la nena sempre a flor de pell de manera que deixo que aquesta surti sempre que vulgui i ho gaudeixo tot com ha de ser!
Sort!!

Ets molt gran!
Josep Badia, 31/03/2016 a les 11:25
+2
-0
Anims i endavant! "Tos morirem, però nomès uns quants viurem de veritat"
m'has arribat al cor
cristina duran, 31/03/2016 a les 16:16
+0
-0
em sento en total sintonia amb els teus pensaments!
segueix escoltant-te el cor i accepta l'ego... però no l'alimentis!
Gràcies
Dalia, 01/04/2016 a les 13:28
+1
-0
Sens dubte els teus dibuixos resumeixen el que has explicat! Llegint les teves paraules m'he emocionant veient que encara hi ha persones que pensen així i veuen la vida tal i com és!
Gràcies pels teus dibuixos i tan de bo s'encomani el missatge a tots/es els adults i puguem ensenyar als infants a viure i a estimar de debò! Llavors si que serem imparables!
Fan
Anònim, 05/04/2016 a les 11:05
+1
-0
Molt fan d'en Turu!
Que bé!!!!!!
Anònim, 14/09/2016 a les 10:10
+0
-0
Si al mon hi hagués un % elevat com tu, estic segura q podríem dir: Aqui? Aqui no hi ha guerres. No defallessis, si us plau.
Oleeee!!
Esther Cerro, 26/10/2016 a les 09:43
+0
-0
Joan Turu! Dibuixes somnis imatges i paraules!! Salut!
.
Akixuaki, 26/10/2016 a les 16:27
+0
-0
Molt gran TURU !!! Una altra vegada... ets un crack!!!
:)
Anònim, 27/10/2016 a les 09:14
+0
-0
M'encanta veure que hi ha més gent al món que pensa així de la que pot semblar d'entrada! Gràcies per els teus dibuixos i per una entrevista tan sincera.
Gracies
Anònim, 27/10/2016 a les 11:25
+1
-0
Ens fan falta veus com la teva!
Estic amb tu
Anònim, 31/08/2017 a les 10:47
+0
-0
Tots els pares I els mestres hauries de pensar com tu. No París de repetir ho.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
01/01/1970
El CosmoCaixa estudia un animal que va viure fa 67 milions d'anys
01/01/1970
El Monestir de Pedralbes acull una exposició per remarcar el paper de la dona a l'epoca moderna
01/01/1970
La butaca de Jaume Casademont convida a reflexionar Francesc Torralba
01/01/1970
«iN MUSEU» dona l'oportunitat de recórrer l'interior d'edificis culturals
01/01/1970
Un vídeo mostra els atacs sexistes, els prejudicis i les desigualtats de gènere
01/01/1970
Un curtmetratge planta cara a la violència masclista amb metàfores visuals
01/01/1970
El TNC presenta «Claudia», una obra documental de la dictadura argentina