Kertész: amor contra l'horror

El premi Nobel deia que és després d'Auschwitz quan s'ha d'escriure poesia

El crit a la vida de Neus Català

| 31/03/2016 a les 10:04h
Especial: In memoriam
Arxivat a: Biblioteca, literatura, Nobel
L’hongarès Imre Kertész va néixer el 9 de novembre del 1929 i va morir el 31 de març del 2016. Supervivent dels camps de concentració d'Auschwitz i de Büchenwald, va rebre el premi Nobel de Literatura del 2002. El 2004 va presentar a Barcelona la primera novel·la escrita després del Nobel, Liquidació, en què recreava el suïcidi d'un home nascut en un camp de concentració. El recordem recuperant la nostra impressió i les seves paraules de llavors.
 

Foto: Francesc Melcion


Ha sobreviscut al nazisme i a l’estalinisme i ara li toca sobreviure al Nobel. Jugant amb els tòpics, es podria dir que en la biografia d’aquest senyor nascut a Budapest el 1929 hi ha hagut un abans i un després dels camps de concentració (el van deportar a Auschwitz el 1944, i més tard a Büchenwald) i, de nou, un abans i un després del guardó que li van concedir l’octubre del 2002 i que va suposar el primer Nobel a la literatura en llengua hongaresa.

Gràcies al premi, a Kertész se li han multiplicat els altaveus (a l’hotel Condes de Barcelona, els micròfons el tenien literalment rodejat) i els lectors. “Les meves obres es publiquen ara en més idiomes dels que mai hauria imaginat, i cada frase que dic té molta transcendència”. Ell, però, té clar que el Nobel no l’ha fet “ni més savi ni més intel·ligent”.

Tampoc creu que l’hagi condicionat de cap manera a l’hora d’escriure: “Quan em van donar el Nobel ja tenia tres quartes parts de Liquidació escrites. El premi em va caure al damunt en ple procés creatiu, va trasbalsar el meu ritme de treball, i vaig tenir por que la tensió interna de la novel·la es trenqués. Per sort, vaig aconseguir amagar-me del món i acabar-la. Quan escric no puc pensar en res més que en allò que escric”.

I allò que escriu té sempre l’Holocaust com a teló de fons. Si Adorno creia que després d’Auschwitz era impossible la poesia, Kertész contradiu el filòsof i afirma que és justament després d’Auschwitz quan s’ha d’escriure poesia. “Tinc el privilegi de recollir els horrors i expulsar-los per escrit. Si no ho fes, patiria més”, explica l’escriptor.

Al llibre Sense destí (Quaderns Crema), escrit el 1975, l'hongarès narrava un any i mig de la vida d'un adolescent en diversos camps de concentració nazis, una experiència patida de primera mà. Liquidació (Edicions 62) ve a ser la culminació del projecte literari iniciat amb Sense destí i destinat a explorar la influència de la història en els destins individuals. Aquesta obsessió és present també en obres com Fiasco i Kaddish pel fill no nascut, i en general en tota la producció narrativa de l’autor.

A Liquidació, Kertész busca un cop més la manera de superar el trauma de l’Holocaust, i alhora reflexiona sobre la creació literària. El protagonista veu trontollar-ho tot després que un amic d’origen jueu, nascut al camp d’Auschwitz, opti pel suïcidi coincidint amb la caiguda del comunisme a Hongria, perquè no gosa viure més enllà dels límits imposats per un règim totalitari. Encara que no ho sembli, el llibre té un missatge optimista: l’amor, conclou Kertész, permet lluitar contra l’horror de la vida.

El Nobel hongarès adverteix del perill que es manipulin la realitat i la història a través dels mitjans de comunicació. “Les conseqüències són amargues. Algú que no coneix el seu passat no pot conèixer el present. Si es distorsiona el pensament polític neixen els nacionalismes, que enceguen les persones i generen odi”. L’escriptor s’ha proposat netejar un llenguatge que durant el segle XX s’ha vist pervertit per les ideologies. “Pensament i llenguatge són una mateixa cosa. Si reduïm el llenguatge, també reduïm el pensament. El llenguatge de les dictadures està fet de mentides, odis i silencis”.

Imre Kertész va tornar a trepitjar Auschwitz el 2000, quan el van convidar a una reunió de l’acadèmia de la llengua alemanya. “No vaig poder resistir la temptació d’anar-hi, però la realitat havia canviat tant com jo mateix. Em va ser impossible identificar-me amb la pròpia història. No em penedeixo d’haver-hi tornat, ni que fos per comprovar que ja m’havia convertit en un simple turista”.

Les visites turístiques als camps de concentració són, diu, una mostra evident de la banalització de l’Holocaust. “Tot plegat es banalitza fins al punt que Auschwitz és ple de carteristes. A quatre persones del meu grup els van robar la cartera mentre jo intentava, sense èxit, retrobar-me amb la persona que vaig ser. Això és la culminació del cinisme. Avui en dia qualsevol cosa es pot convertir en mercaderia de masses”.

A l’actual societat globalitzada, segons Kertész, “la mediocritat és necessària, l’enginy no està ben vist”. Però hi ha règims i règims. “Almenys en democràcia sempre hi ha la possibilitat que s’obri una escletxa i el talent irrompi, mentre que el socialisme talla directament les ales al talent”. L’hongarès viatja sempre amb Magdi, la seva dona. “Sense ella seria mig home: m’organitza la vida, m’ajuda quan treballo i m’acompanya a tot arreu. Fa uns minuts hem decidit que a partir d’ara reduirem el nombre de viatges”.

COMENTARIS

Serenor versus l'horror
Parrec, 09/11/2017 a les 11:13
+0
-0
Acab de llegir els dos comentaris que sobre Kertesz suggereix "Minimàlia" aquest matí. Tot i que la vida no m'ha deparat els horrors que visquè l'escriptor hongarès, he plorat pel sofriment dels altres, els de la solució cercada de Matthausen i els de la solució omesa de la Mediterrània et alibi. Gràcies per estimular-nos, al manco, els sentiments solidaris.
Si l'Eva Piquer llegeix aquest comentari, sàpiga que me vaig alegrar molt de la seva estància a Mallorca i del pregó a la Setmana del Llibre en català, que maluradament no vaig poder sentir en directe, però sí que vaig llegir l'entrevista a l'Ara. Gràcies, de nou, per la serenor que donen les llàgrimes, fruit de la reflexió i la lectura. (Ho necessitam sempre, sobre tot des que el Maresme s'ha convertit en un marasme que abasta tot el País Català.)
Una abraçada

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
01/01/1970
El Palau Robert explora l'univers de Josep Palau i Fabre
01/01/1970
El CCCB convida Vandana Shiva, George Monbiot, Mckenie Wark, Donna Haraway i Marta Segarra
01/01/1970
Joan Margarit i Eva Piquer conversaran sobre literatura al CIC
01/01/1970
El cineasta presentarà la seva pel·lícula «I, Daniel Blake» a la Filmoteca de Catalunya
01/01/1970
Els Premis Gaudí estrenen un reconeixement escollit per votació popular
01/01/1970
L'èxit de la sèrie demostra que TV3 pot triomfar més enllà del procés
01/01/1970
Una animació reflexiona sobre com ens convertim en els nostres pitjors enemics
01/01/1970
Una animació reflexiona sobre com plantem cara a les adversitats