Foto: La Seca
Diumenge. Metro aturat a Plaça Espanya. Faré tard al teatre i és una de les coses que més odio al món. Baixo a Urquinaona i aturo un taxista “Vaig a La Seca” “Dónde?” Merda. M’ha tocat el taxista que no et pot tocar quan vas tard. Perquè jo quan vaig tard vull els kamikazes que es coneixen Barcelona com el menjador de casa seva sense guies ni GPS ni res. Però aquest crec que no fa gaire que fa de taxista i, a més, porta aquella guia en paper dels carrers de Barcelona. Faré molt tard. “Al carrer Flassaders, vaig. Però no hi podràs entrar. Deixa’m a prop del passeig del Born”. Arribo esperitada al teatre, agafo l’entrada in extremis i el cap de sala em dóna un tros de pa embolicat amb un drap. “Va, ràpid, ràpid, ràpid. Has tingut sort, avui”. A l’escenari, Àlex Gorina i Alba Pujol. Una taula d’estudi, una pantalla, una càmera i un projector. En Gorina? El crític? El de Ho endevines Gorina? Sí. És Watching Peeping Tom, un text de la seva filla, Alícia Gorina, una petita joia meravellosa que, malauradament, pel que jo sé, només es podrà tornar a veure Vic a l’abril, en un únic passi. Una veritable llàstima, perquè crec, de debò que és un d’aquells muntatges que el boca-orella acabaria fent grans i jo, com a mínim, no he estat a temps d’insistir a tothom que conec que la vagi a veure.
El muntatge es planteja com la preparació d’una conferència teatralitzada sobre la pel·lícula Peeping Tom (Michael Powell, 1960), que aquí va ser traduïda una mica matusserament com El fotògraf del pànic. És doncs, una obra que parla de cinema. Primera confrontació: l’audiovisual contra l’escena. No és l’única: el text de Gorina és com una nina russa que es va desplegant a poc a poc i que no ens deixa acomodar-nos en cap moment. Malgrat la consciència de muntatge em sento com una autèntica voyeur. Més enllà de l’anecdotari cinematogràfic i interessantíssim que desplega Gorina, sóc enmig d’una conversa pare-filla, amb tot el que això comporta. El conflicte generacional inevitable, la jerarquia intel·lectual, els prejudicis del pare cap a la filla i de la filla cap al pare. El tipus de relació que, en termes diferents, jo podria arribar a establir amb el meu pare. Aquesta sensació constant que la persona que ha contribuït en un cinquanta per cent a posar-te al món no té ni idea de què fas, de què penses, de com ets en realitat. Perquè t’adones que acaba sent una sensació. Com la d’ell, que sempre té la sensació que la seva vida no t’interessa gens, perquè mai l’hi has preguntat.
Veient l’obra de l’Alícia, no puc evitar pensar en el meu pare. En la descoberta que n’he fet els darrers anys. No sé si és per una qüestió de jerarquia o de protecció, però fins ben entrada la vintena no hi havia tingut converses de gran transcendència. Ja ho deuen tenir, això, els pares. Se t’enganxen tant per protegir-te que et passen les ganes d’explicar-los res. Però un dia, sense haver-ho planejat, sou dues persones adultes amb un munt de coses per dir-vos.
L’exercici de l’Alícia i l’Àlex Gorina em sembla d’una valentia i una honestedat brutal. Naturalment, com que sóc una sentimental, també em sembla un acte d’amor preciós. Gorina retrata magistralment aquesta “confiança que fa fàstic” perquè no és una intimitat de confidència ni d’admiració. És una confiança de drapets al sol, de “hosti, papa, sempre estàs igual” i “calla, filla, què sabràs tu”. Watching Peeping Tom, com la pel·lícula de Powell, és de debò. Tan de debò que jo mateixa no sé què fer amb el pa que tinc sobre la falda quan em situen en la tessitura de fer-ne alguna cosa. Ah, mira. No sóc tan voyeur. Resulta que participo, però hi he de participar? Hi vull participar? Vull mirar-ho tot de tan a prop?
És fantàstic quan l’art et deixa un pòsit tan clar. Quan és un pòsit que, en certa manera, també ve del teu estómac. Ara és tard, però demà, sense dir-li per què –els sentimentalismes el posen nerviós i mai no sap què contestar-me– trucaré a mon pare per xerrar una estona. A veure què m’explica. I li diré que m’estic fent un bon dinar. Això sempre el tranquil·litza molt. Encara que a vegades sigui mentida.
