Tota la veritat pot ser demolidora

No la recomano als fanàtics del gènere negre, la recomano i punt

| 03/04/2016 a les 11:09h
Especial: Lectures
Arxivat a: Biblioteca

Foto: Adrià Costa


Mai no es llegeix impunement. La nit que vaig acabar Tota la veritat (La Magrana, 2016) em va costar dormir. Per la cruesa com la novel·la reflecteix realitats que tenim aquí mateix a tocar, tot i que gairebé sempre preferim mirar, viure, cap a una altra banda; i per la prosa que gasta la Núria Cadenes (Barcelona, 1970), de frases curtes i tallants però gens seca, torrencial, cadenciosa, excitant, amb el magnetisme d’una Rodoreda, i no cal salvar cap distància per afirmar-ho: llegiu-la. I parlem-ne.  
 
Troben mort un home de negocis, a la seva segona residència, a Dolmeriu, un poblet de 500 ànimes, rural, aïllat. Els protagonistes són el cadàver (i el seu passat), la seva dona, el seu advocat i un vell reporter. Tots quatre, amics de facultat, de temps d’assemblees, de ganes de menjar-se (o de canviar) el món, de tenir projectes... fins que la vida posa cadascú al seu lloc i passa el que passa.
 
Malgrat l’arrencada clàssica, que ningú no s’esperi una novel·la procedimental. Aquí no importa tant la investigació i qui l’ha mort, que també, com què en pensen els que l’envolten, com ho mastegaran, com ho celebraran, com ho pairan, si poden. Més enllà del crim hi ha les seqüeles d’anys de frustracions, cadascú les seves. I no només parlem de la dona, l’advocat i el periodista, narrats en tercera persona: Tota la veritat és una novel·la polifònica, molts veïns de Dolmeriu hi tenen veu, en primera persona, en capítols brevíssims que fan que l’acció avanci picadeta, arremolinada. Fins al sotrac final. 
 
Tota la veritat ha merescut el VII Premi Crims de Tinta. Però que sigui negra és el menys important. No la recomano als fanàtics del gènere negre, la recomano i punt. Per què? Entre d’altres coses, i tornem a la Rodoreda, perquè, com l’autora de La plaça del Diamant, Cadenes dota els seus textos d’aquella música, d’aquella força i d’aquella mala bava. Sap ser compassiva però només el necessari perquè no se’ns faci insuportable, i de vegades ni això: de vegades estripa, burxa, posa sal a la ferida. Ens fa patir, ens fa avergonyir, ens fa gaudir i vibrar. Domina. Més enllà dels gèneres.    
 
Revelar gaire més sobre de què parla seria esguerrar-ho. Afegir si per cas, com deia Jim Thompson (i tanquem el cercle perquè l’autora es declara rodorediana i jimthompsoniana), que “només hi ha una trama: les coses no són el que semblen”. Que una cosa és el que mostrem i l’altra, el que som. El jo públic, i el salvatge de portes endins. I que hi ha salvatjades de tot tipus. De tot tipus. I que la veritat, tota la veritat, pot ser demolidora.
 
 


Tota la veritat

© Núria Cadenes
© La Magrana, 2016
 
 
 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
01/01/1970
Un projecte impulsat per joves vol estripar els prejudicis que s'associen al barri
01/01/1970
El DeltaChamber Music Festival homenatja la música de cambra
01/01/1970
El Festival de Sitges celebra mig segle de vida amb una exposició
01/01/1970
El CCCB impulsa un cicle de cinema a la fresca per trencar estereotips de gènere
01/01/1970
«Quan dirigeixo, faig de pare; quan escric, faig d'home; quan actuo, faig l'idiota»
01/01/1970
«Si un gat negre es creua en el teu camí, vol dir que l'animal va cap a algun lloc»
01/01/1970
Un anunci sobre el futur possible d'una nena que comença l'escola
01/01/1970
Una animació ens convida a avançar per la vida malgrat tots els malgrats