S02E07 Janette Desautel (Treme – HBO) 2010-13
Foto: HBO
L’Eric treu el cap per la porta de la cuina i s’acomiada:
—Bona nit, Janette.
Fa un parell de passes, s’atura, les desfà i afegeix:
—I bona feina. Ha estat un servei magnífic, no he parat de rebre lloances sobre la teva tonyina en tota la nit.
—Gràcies, xef —respon ella. I mira de rescatar forces d’algun lloc per oferir-li un somriure. Està rebentada, però quan el cap d’un restaurant de tres estrelles et felicita és convenient correspondre-hi.
—No pleguis gaire tard, t’has guanyat un bon descans —diu ell abans de retirar-se, ara sí, definitivament.
La Janette mira l’hora —quarts de dues de la matinada— i decideix fer-li cas. Acaba d’endreçar els quatre estris que li queden, penja l’uniforme blanc, apaga els llums de la cuina i s’arrossega fins al carrer.
El vent gelat del nord que bufa sobre Manhattan la revifa; fa uns minuts hauria clavat el seu ganivet de trinxar preferit a qualsevol que s’interposés entre ella i el seu anhelat llit, però un dia més anant del restaurant a casa i de casa al restaurant i pararà boja. Així que s’apuja les solapes de l’abric i enfila el carrer 51 cap a l’oest; d’entrada pensa a arribar-se al Hudson —té ganes de riu—, però cascar-se cinc avingudes a peu potser és excessiu, així que travessa la Setena i baixa per Broadway sense rumb fix, vagarejant, deixant que els milions de llumetes que suren entre la boira baixa que mig amaga la ciutat la tornin a fascinar. Aviat farà un any que és a Nova York i encara no s’ho acaba de creure; però és ben cert: viu a la capital del món i treballa a la cuina de Le Bernardin, un dels seus millors restaurants.
Un sorollós grup de gent disfressada l’avança en direcció a Times Square. Hòstia, si és carnaval! Se n’havia oblidat del tot. Mai no hauria pensat que podria arribar a oblidar-se’n, del carnaval, però li acabava de passar: demà és Mardi Gras a Nova Orleans i ni se n’ha recordat. Una fiblada d’enyorança barrejada amb una ràfega d’aire glaçat la fa esborronar. Les llumetes brillen una mica menys i l’esgotament reapareix.
Atura un taxi i indica al conductor l’adreça del seu petit apartament a l’East Village. S’arrauleix al seient del darrere amb la intenció d’endormiscar-se però de seguida reconeix la música que sona a la ràdio del cotxe.
—Li faria res pujar el volum? —li demana al taxista.
—Importar-me? —respon ell. Un somriure esbatanat descobreix una filera de dents blanques que semblen il·luminar l’interior del taxi —. Al contrari ma’am, serà tot un plaer compartir el Dr. John amb vostè —diu mentre, amb un ràpid cop de dits, fa girar generosament el botó de la ràdio.
La Janette espera fins que la darrera nota del piano ha deixat de fer tremolar els vidres del vehicle, es tira endavant i pregunta al taxista:
—Quant em cobraria per dur-me fins a Nova Orleans?
