Mirada perduda en el no-res,
fent esforços per trobar
un món de records
que el temps li ha pres.

Isabel, Whyiskyn’s

Foto: Grant Hutchinson

És dimecres. Ho has de dir, perquè ja toca i no pots allargar-ho més. La Mireia, que tragina fitxes d’arbres caduca i perenne i un dibuix d’un ametller per pintar, puja les escales. Vaig a fer fotocòpies, ara vinc. Sí, t’esperem, tranquil·la. Dins la sala hi ha en Roger amb el xandall de gimnàstica. La tutora de quart prepara els permisos de l’excursió a Berga que repartirà a les cinc, d’un a un, quan soni el timbre i la canalla surti disparada cap al carrer.

Obres la porta. Mires a terra. En dius el nom. Tot d’una. Sec, fred, despullat. Sense cap mena de preàmbul. Tothom es gira. Què? Només de mirar-te, t’entenen. El silenci dura tres segons o mig minut o sis. Has dit el nom de qui t’acompanyarà. De qui et desdibuixarà a poc a poc fins que no siguis res més que un full en blanc.

Tan jove. Podrà seguir treballant? Ja deia jo que era estrany que es despistés tant. De fet, ho vaig pensar, que devia ser això, però de pensar-ho a ser-ho… pobra. I els seus fills? I el seu marit? Escoltes què en pensa cadascú. Cada vegada tindràs més facilitat per intuir-ho, i potser quan tots els ulls et mirin amb pena, ja no et sabrà greu saber greu als altres.

Ara busqueu l’optimisme dins d’una fatalitat. És un exercici sobrehumà. Entra la Mireia amb les mans plenes d’arbres sense color i no entén per què hi ha tant de silenci. A més, és un silenci d’aquells que pesen. Què ha passat? Ningú respon, que és massa violent. I tu has de tornar a repetir el nom, sense conjugar-lo amb un tinc, o amb un jo. No, encara és lluny, per construir-ne una frase. Però ja és teu.

Començaré exercicis la setmana que ve. Fan un taller a Barcelona que diuen que va molt bé. A més, ara estan investigant. Vaig llegir a internet que potser trobaran la manera. Aviat. I llavors es frenarà. I no. I bé. I plores. I per què ho fas? Tu no volies plorar. Et volies reprimir, mostrar-te valenta. Ensenyar tots els escuts, les espases. Imitar l’optimisme d’aquell entrevistat que vas veure una nit a TV3, que contestava dient que a la vida s’ha de lluitar. I tu, amb el seu to i la seva manera de moure les mans, volies dir que ets forta. Que res t’espanta. Que la vida és així.

Tornes a classe. Explicaràs a vint-i-tres nens que la ce trencada s’escriu davant de la a i de la o. Com que es portaran bé, abans de canviar de llibre, escoltareu Mediterráneo. La cantareu a plens pulmons. Són petits costums que us heu fet vostres, que de tant en tant repetiu. D’un parèntesi, en feu una festa. Els nens se’n van. Contents, perquè com a deures només han d’encerclar a quins arbres se’ls cauen les fulles i a quins no.

A tu, quan arribis a casa, et tocarà reconèixer que et fa por ser un tronc sense branques. Sense flors. Sense ametlles.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Teresa Pinyot i Plans a abril 13, 2016 | 01:02
    Teresa Pinyot i Plans abril 13, 2016 | 01:02
    La mare pateix Alzheimer. Fa molt temps. Mai n'hem dit el nom al seu davant. Sempre: " de fet, quan et fas gran perds la memòria, això tothom" deia ella. D'això fa temps. Llarg i prou lent com per aprendre, pacient, la millor forma de conviure amb tot plegat. A voltes, divertit, quan ets colla. Sovint, trist, quan ets sol. Ara ja, difícil. Se'm fa difícil imaginar, crear, intentar com fer-ho per ubicar-la en algun moment o lloc d'aquest món. És molt trist passar tota una vida en un món on hi acabaràs totalment perdut. Sense remei. Em fa terror pensar que algun dels meus hagi de tornar a recórrer aquesta via tan cruel,mtal i com ens ha passat als que hem estat per la mare.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa