Gianni Rodari comparava l’ofici de l’escriptor que s’adreça als nens amb el del qui fabrica joguines. Volia que cada infant visqués amb la mateixa intensitat el joc que els llibres. Ell defensava que la creativitat dels petits és l’eina amb què podem canviar el món. Que cal treure l’escombra i fer fora els prejudicis i tenir un lloc net on poder formular noves preguntes. Per respondre-les, de mica en mica, entre tots. Rodari va morir el 14 d’abril de 1980, fa 36 anys. El recordem mentre en llegim un conte.
Foto: Rushen
EL JOVE CRANC
Un jove cranc va pensar: “Per què a la meva família tots caminen endarrere? Vull aprendre a caminar endavant com les granotes, i així em caigui la cua si no me’n surto!”
Va començar a entrenar-se d’amagat, entre les pedres del riuet nadiu, i els primers dies acabava esgotat per l’esforç. Topava a tot arreu, es macava la cuirassa i s’entortolligava una pota amb l’altra. Però de mica en mica les coses van anar millor, perquè tot es pot aprendre, si es vol.
Quan va estar segur d’ell mateix, es va presentar a la seva família i els va dir:
—Fixeu-vos-hi bé.
I va fer una magnífica cursa endavant.
—Fill meu! – va esclafir en plors la mare—, que se t’ha girat l’enteniment? Torna en el teu seny, camina tal com t’han ensenyat el teu pare i la teva mare, camina com els teus germans que tant t’estimen.
Els seus germans, no obstant això, es petaven de riure.
El pare se’l va mirar severament i després va dir:
—Ja n’hi ha prou! Si vols viure amb nosaltres, camina com tots els crancs. Si vols anar a la teva, el riu és prou gros: vés-te’n i no tornis més!
El bon cranc s’estimava els seus familiars, però estava massa segur d’anar pel bon camí com per tenir dubtes: va abraçar la mare, va saludar el pare i els germans i se’n va anar a córrer món.
El seu pas va desvetllar tot seguit la sorpresa d’un grup de granotes que com a bones tafaneres s’havien reunit al voltant d’una fulla de nenúfar per fer petar la xerrada.
—El món va al revés— va dir una granota
—Mireu aquell cranc i digueu-me que m’equivoco, si podeu.
—Ja no hi ha respecte!—va dir una altra granota.
—I ara! I ara!—va dir una tercera.
Però el cranc va tirar endavant, tal com sona, pel seu camí. Al cap d’una estona, va sentir que el cridaven.
Era un vell cranc d’expressió melangiosa que s’estava tot sol al costat d’un roc.
—Bon dia—va dir el jove cranc.
El vell el va observar llargament, i li va preguntar:
—Què et penses que fas? També jo, quan era jove, em pensava que ensenyaria als crancs a caminar endavant. I vet aquí què hi he guanyat: visc tot sol, i la gent es mossegaria la llengua abans de dirigir-me la paraula. Mentre hi siguis a temps, fes-me cas: acontenta’t a fer com els altres i un dia m’agrairàs el bon consell.
El jove cranc no sabia què contestar i no va dir piu. Però per dintre pensava: “Tinc raó jo”.
I tot saludant gentilment el vell, va reprendre orgullosament el seu camí.
Anirà molt lluny? Farà fortuna? Redreçarà totes les coses tortes d’aquest món? Nosaltres no ho sabem, perquè ell continua caminant encara amb el mateix coratge i decisió del primer dia. Només podem desitjar-li de tot cor:
—Bon viatge!
Un dels contes en què Rodari fa que educar sigui una festa:
0
0
