Un regal poètic per a l’estiu que comença

Per Sant Jordi, quan Catorze tot just acabava de néixer, l’Imma Monsó ens va regalar un conte inèdit. Un relat autobiogràfic que va començar a gestar-se durant una conversa amb l’escriptora, quan em va explicar una dèria que li havia agafat de jove i que s’havia materialitzat en la fabricació de tres mil jocs de taula. L’Imma va escriure aquella història i me la va enviar perquè la publiqués en aquest magazín cultural. I jo, en un núvol, tu diràs.

Publicar aquell conte de l’Imma Monsó és de les coses que m’han fet més il·lusió d’ençà que m’he ficat en l’aventura incerta però estimulant (molt incerta i molt estimulant) de tirar endavant Catorze.

I ara, per Sant Joan, en Joan Margarit ens ha regalat un poema inèdit, sobre la llengua que no li van poder arrencar: El saqueig. Com l’Imma, també ell ens n’ha enviat més d’una versió. “És el perill dels inèdits, que solen estar encara canviant”, diu el poeta. Cada cop que un autor es mira un text o un poema en construcció, descobreix algun canvi a fer-hi. Ja ho diu l’argentí Ricardo Piglia: “L’escriptura té un avantatge sobre la vida, i és que escrivint es poden fer esborranys.”

La idea d’assistir en directe al procés de creació d’un artefacte literari em sembla una sort, un privilegi immens. Trobo que només això ja dóna sentit a la bogeria d’intentar crear i consolidar un mitjà digital a favor de la cultura.

Que un tros de fusta sigui un tresor. Que els versos ens incendiïn el cor. Que el nosaltres es faci més gros.

I que aquest estiu sigui l’esborrany de moltes tardors, hiverns i etcètera encara per escriure.

Joan Margarit en ple procés de creació. Foto: Catorze