Palau i Fabre: «L'amor ho és tot»

14 reflexions del poeta i picassià, que deia que «les lluites no són mai inútils»

La sabata

| 20/04/2017 a les 23:31h
Especial: In memoriam
Arxivat a: Biblioteca, Josep Palau i Fabre, reflexions
Josep Palau i Fabre va néixer a Barcelona el 21 d'abril del 1917 i hi va morir el 23 de febrer del 2008. Vaig tenir la sort d'entrevistar-lo tres vegades: l'abril del 1995, el novembre del 2000 i l'abril del 2005. Les dues primeres converses van tenir lloc al seu pis de l'Eixample, envaït per papers picassians. "Tot això és culpa de Picasso", et deia per justificar un desordre descomunal. L'última entrevista va ser a Caldes d'Estrac, a la seu de la Fundació Palau. A mesura que es feia gran es va anar sentint menys marginat i més reconegut. El recordem amb 14 reflexions seves extretes d'aquelles tres converses.
 

Josep Palau i Fabre (1917-2008).


1. La gent té una idea molt deformada de mi: la majoria creuen que vaig escriure uns quants poemes de joventut, que són els Poemes de l'Alquimista, i que des de llavors sóc un picassià. Ara, amb l'edició dels Contes de capçalera, ja es pot veure que també he escrit narrativa. Però el meu teatre passa molt desapercebut, i això que si s'aplegués tot faria un volum de tres-centes o quatre-centes pàgines. També tinc els Quaderns de l'Alquimista, a més d'assajos, articles i traduccions, algunes de les quals molt introbables. Part de la meva obra sobre Picasso també es podria reunir. Les meves obres completes rectificarien la imatge que es té de mi i en donarien una visió global, però encara estan pendents. No dec ser home de venda, no dec ser home d'èxit, què hi farem.
 
2. Em sap greu no haver escrit cap novel·la. El meu projecte de joventut era escriure de tot. Malgrat l'admiració que sentia per Riba o Manent, els veia homes limitats, m'admirava més un home complet com Sagarra. Jo pensava escriure conte, novel·la, assaig, teatre... El conte no va venir fins després d'haver entrat en una normalitat –durant els anys del franquisme em vaig replegar en la poesia, que és la mostra extrema del verb reprimit–, mentre que la novel·la no ha vingut i ja no crec que vingui. Però també hi ha uns factors sociològics. El conte és un gènere més modern que la novel·la. De la mateixa manera que ja no s'escriuen poemes èpics, perquè vivim en una altra època i el poema d'ara és breu, la vida moderna impedeix a molta gent de dedicar les hores que cal a una lectura llarga i seguida. Si deixes una gran novel·la tres o quatre dies sense llegir, et costa reprendre-la. El conte s'adapta millor a la vida moderna, perquè sempre es pot trobar un moment per llegir-ne sense que la unitat quedi trencada. No vull dir que la novel·la no pugui existir, però és evident que el conte li va prenent terreny.
 
3. La dimensió de poeta és en mi sempre, fins i tot quan sóc assagista i tracto Picasso. Jean Paulhan, a Les fleurs de Tarbes, parla d'un jardí on estava prohibit entrar amb flors a la mà. Això es feia perquè la gent no robés flors i digués que ja les portava. Però ell ho agafa com a excusa molt bona per dir que la poesia no s'ha d'anar a buscar, és a dins, es troba. Al poeta la poesia ja li sortirà, tracti el que tracti. És en aquest sentit que crec que els meus contes són de poeta, hi ha una dimensió que en un prosista, per bo que sigui, no hi seria.
 
4. El meu estudi sobre Picasso va més enllà de l'estètica, crec que Picasso és un fenomen nou del segle XX. Potser només Shakespeare és una mica comparable a Picasso. Si la Terra deixés d'existir i algú s'ho mirés des d'un altre planeta, per saber què era l'home tindria un testimoniatge escrit que és Shakespeare –per mi, és el més gran de tots– i un de plàstic, que és Picasso. La gent té una idea del Picasso fantàstic, brutal i mal geni, però les seves delicadeses no es coneixen prou. A Estimat Picasso, explico matisos de l'home. Potser la cosa més extraordinària que em va dir des del punt de vista de la creació és que necessitava treballar perquè si no era pitjor. "Quan no treballo, de nit em desperto, m'assec al llit i amb una mà dins l'altra en la foscor faig els dibuixos que imagino que podria estar fent." Això m'ho deia un home de vuitanta anys: és la font que no pot deixar de rajar.

5. La passió per Picasso em ve perquè Picasso també era poeta. Picasso no es pot entendre del tot si no es parteix de la base que és un pintor poeta. Potser també per això se n’han ocupat bastant els poetes, com Paul Eluard i Apollinaire. I al nostre país, jo. Els poetes som els que més hem prestat atenció a Picasso i l’hem alçat.
 
6. L'amor és ho és tot. És la cosa més central de l'existència, sense amor no hi ha res. A la meva vida, la dona ha tingut i té molta imoportància, tant real com quimèrica. La dificultat és poder encaixar aquests dos extrems: la realitat i la quimera de la dona. Potser hi contribueix el fet d'haver estat des de bastant petit internat, només entre homes. Després de passar sis anys als hermanos, em vaig enamorar com un bèstia. Durant els anys quaranta, la dona va ser una mena de droga per compensar les deficiències del règim, era l'única cosa en què subsistia una poesia, contra tota la prosa i tota l'opressió del règim. Potser sense ni adonar-me'n m'enquimerava fàcilment, a la universitat o allà on fos. La dona ha estat constant en la meva obra, un dels meus llibres es titula Amb noms de dona. En aquest sentit, la meva vida l'he espifiada, la vida amb la dona. Hi ha coses que no les puc dir i que se sabran algun dia, però jo he viscut uns anys, a París, amb un grau d'abjecció considerable.
 
7. Sentir-se enamorat no ajuda a escriure, almenys a mi, perquè penso que escrius bé quan objectives una mica la cosa. Quan he estat enamorat no he escrit res de bo, l'amor em fa perdre massa l'oremus.
 
8. Sempre m'he sentit sol, molt sol, per A o per B. Primera, ja començo sent fill únic; segona, per les raons que siguin al cap de pocs dies em van treure de casa i em van dur a Badalona amb una dida, no em va alletar la meva mare. Potser això sembla ja un destí de soledat, que no és volgut, ni és autocomplaença. Però com més gran et vas fent, la crosta es va fent més espessa, i per tant travessar-la és més difícil.  
 
9. A partir dels vuitanta anys m’han anat arribant tots els homenatges. Començo a sentir-me menys marginat.
 
10. De la meva generació, sóc el més divers. Sóc poeta, dramaturg, narrador, assagista i picassià. A mi de jove m’estranyava que homes com en Riba no escrivissin teatre. Em semblava que podia fer-ho, si volia. Però no, Riba no era dramaturg. Se’m feia estrany el poeta que només feia poemes. En aquest sentit potser em sentia més a la vora de Sagarra que de ningú, perquè era un artista global.
 
11. Quan me’n vaig anar del país, la meva idea era no tornar mai més, a causa del franquisme i a causa dels catalans. És la veritat. Em sentia molt poc estimat.
 
12. No sóc gens pessimista, però ja he patit prou desenganys. Si fos pessimista no seria on sóc, m’haurien ensorrat als quaranta anys o abans. Sé sobreposar-me als cops. I això que n’he rebut de molt forts.
 
13. Els catalans hauríem de tenir present que les lluites no són mai inútils. Quan tenia 18 anys em van quedar gravades unes paraules d’Andreu Nin en referència a l’obra L’inútil combat, de Sebastià Juan Arbó. Nin va dir que prohibiria aquest llibre només pel títol, perquè no hi ha cap combat inútil. Aleshores vaig trobar que era una afirmació exagerada, però lliçó l’he tinguda sempre present. És ben cert: no hi ha combats inútils.
 
14. Poeta maleït? Maleït o no, l’important és que la meva obra poètica perduri. Aquest adjectiu és aplicable només a una part de la meva obra. La part picassiana no té res de maleïda: és la reivindicació d’un geni. Treballar sobre Picasso és com pujar al cim a buscar aire pur, és una feina que m’ha ajudat constantment a viure.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
01/01/1970
El Museu de la Garrotxa mostra l'obra de l'escultor
01/01/1970
El Palau Robert mostra l'obra de l'alemany Wiedenhöfer
01/01/1970
La Maleta de Portbou i La Perla 29 programen unes jornades de teatre i filosofia
01/01/1970
La Fundació Catalunya La Pedrera és l'escenari d'una xerrada entre Jordi Savall i Nuccio Ordine
01/01/1970
L'activista diu que «el feminisme blanc i burgès és el més representat»
01/01/1970
Descobrim els films més especials de la realitzadora
01/01/1970
La Fúria Feminista llança una campanya per deixar enrere les relacions tòxiques
01/01/1970
L'actriu comparteix pista amb Fred Astaire en una escena de «Ballant neix l'amor»