Un dia el pare va dir —Véns? I jo vaig dir que no, perquè jo d’entrada sempre deia que no al pare, a tot, a qualsevol cosa. Però la mare va dir —Va, no siguis tontet. No ho va dir malament, que si m’hi negava em convertiria en un tonto, sinó que anés amb el pare, perquè a la mare era el que li feia il·lusió, que jo un dia per fi digués que sí al pare, i a més va dir —Va, t’agradarà. I vaig pensar que potser no estava del tot malament anar amb el pare, i hi vaig anar. Quan vam arribar al carrer em vaig adonar que era la primera vegada que estàvem sols, sense la mare, i no em va agradar, perquè jo estava acostumat a la mare, que estigués a prop, i ja no em va agradar, però no vaig dir res perquè potser tenien raó i m’agradaria, i potser de seguida tornàvem a casa, però ja no em va agradar, tot i que no vaig dir res. Anàvem agafats de la mà, perquè aquesta era la condició, anar sempre de la mà, per si em perdia, i això tampoc em va agradar, perquè quan vaig amb la mare pel carrer mai diu que em perdré, no li passa pel cap, ni a mi tampoc, qui ha de perdre’s amb el seu pare o la seva mare?, però ell ho va dir i no em va agradar. Després em vaig adonar que ho deia perquè anàvem a un lloc on hi havia molta gent, i quan hi ha molta gent és més fàcil que ens perdem.
Una vegada estava una mica malalt i no vaig anar a l’escola, i la mare havia d’anar un moment al mercat i em va dir que podia fer el que volgués, quedar-me sol a casa o acompanyar-la, i que potser havia de ser un noi valent i quedar-me sol a casa, perquè ella no trigaria gens i així descansava, però preferia que no, i quan vam arribar al mercat va dir —Ara no em deixis anar la mà, eh? Però en cap moment va dir que em podia perdre, perquè la mare mai diria una cosa així.
El pare em va agafar una mica més fort la mà, perquè de sobte hi havia moltíssima gent, i gairebé tots vestits igual, amb uns colors que jo ja sabia de què eren, i em va dir —Vols una samarreta, fill? Quan vol ser carinyós em diu així, fill, en canvi la mare em diu fill quan he fet alguna cosa malament. Diu —Fiiiiiill… Allargant la i i deixant caure la paraula, sense acabar la frase, que és quan una persona es decep d’una altra. Però el pare ho diu amb carinyo. Li vaig dir que sí que volia una samarreta i me la va comprar, i li vaig dir que sí perquè era del meu equip de futbol, i aquí va ser quan vaig entendre que veuríem un partit al camp, i ja no em va agradar, perquè a mi el futbol m’agrada veure’l pel carrer o a la tele o escoltar-lo per la ràdio, i com a màxim jugar-lo, però no sabia per què havíem d’anar al camp, amb tota la gent cridant, perquè la gent estava cridant i ni tan sols havíem entrat a l’estadi, perquè al camp se li diu així.
A l’entrar vaig saber que allò no era cridar, el que feien a fora, perquè comprant la samarreta se’ns havia fet una mica tard i el partit ja havia començat, i allò sí que era cridar, tothom parlava molt alt, i deia coses que no es poden dir, però les deien igual. Si els hagués vist la mare.
Com que estàvem nerviosos, em vaig posar ràpid la samarreta damunt de la que ja portava, i m’estava agafant calor, i els nervis, que em fan suar, i em vaig posar a plorar perquè volia anar-me’n amb la mare, i ens havien marcat un gol. Quan anem perdent i estic a casa m’és igual, m’enfado un moment i després em passa, però al camp és diferent, sobretot si portes dues samarretes, sobretot si el pare creu que pots despistar-te encara que li donis la mà tan fort com pots, i no és poc perquè la mare diu que tinc molta força per ser tan petit, i a més no sóc tan petit com ella creu.
El partit es va fer més llarg que quan el mires per la televisió, i a sobre al camp no en veus les repeticions, suposo que es fa més llarg perquè a casa ningú t’està cridant tota l’estona, el pare de vegades, però no tota l’estona, hi ha moments de silenci, i a l’estadi no; es va fer tan llarg que li vaig dir al pare que m’estava marejant, de la calor, de les samarretes, i ho vaig dir en part perquè era veritat i en part perquè volia marxar, i el pare va dir —Un moment.
Després la gent va començar a parlar més baix, com les mosques, parlaven fent brrrrrrr, i era perquè el partit s’havia acabat i havíem perdut i ja no hi havia ningú a qui cridar, perquè els jugadors havien marxat al vestuari i la gent tornava a casa seva. Vaig mirar el pare per veure què em deia del partit, si estàvem enfadats o no, si calia insultar l’àrbitre. Ens vam quedar asseguts a les nostres cadires i va dir que esperaríem que la gent marxés, perquè així no ens perdríem, i quan ja gairebé ens havíem quedat sols a la graderia, em va posar la mà al cap i va dir —És millor que t’acostumis a perdre, fill; ja ets un dels nostres, fill. M’ho va dir dues vegades, amb carinyo.
Foto: JuanEdc
