A l’escenari cal mentir, cal posar tota l’energia a ser qui no ets. Foto: Catorze
La ficció fa baixar la febre, això ho tinc comprovat. Segurament aquest fenomen deu tenir una explicació científica concreta, d’aquelles que sempre apareixen per aixafar la guitarra quan tu estaves a punt de celebrar la màgia de la naturalesa, però jo, que sóc de lletres i de fe, hi arribo a l’antiga, i m’atreveixo a formular la hipòtesi perquè, més d’un cop i més de dos, he experimentat el resultat en la pròpia pell.
És cert que, per als actors, haver de fer una funció malalt és com una tortura xinesa. És la pitjor part del nostre ofici, perquè treballem sense cover, perquè no es pot suspendre una funció perquè un actor es trobi malament o s’hagi trencat uns lligaments… Sovint la premissa és: “Si és viu i pot parlar, pot fer la funció”. Ens en perdonen poques. Jo he fet funció amb febre, grip, acabada de sortir de quiròfan amb vint punts a la cama, amb conjuntivitis, mastitis, laringitis i otitis… i segur que em deixo alguna “itis”. Però què hi farem: “Ladies and gentlemen: the show must go on.”
Sempre que he treballat malalta, al final de la funció em trobo millor, sempre, i si és cert que hi ha una part de satisfacció del deure acomplert que et fa sentir que has fet el Matagalls-Montserrat en dues hores, també crec que aquest fet té molt a veure amb el poder de la ficció.
Viure la ficció posant el cos al seu servei. Ser qui no ets una estoneta. A l’escenari cal mentir. És obligatori. Mentir amb tota la sinceritat que es pugui per tal de recrear una veritat. Una veritat alternativa, una veritat en la qual et trobes bé i no et fa mal res. Cal posar tota l’energia a ser qui no ets i aquesta distància entre qui ets i el personatge, és oxigen per a l’ànima. Segurament és l’ànima mateixa. Són les màquines connectores de Matrix. És l’espai zen que hi ha entre tu i tu mateix. L’espai per on es passegen els qui mediten. Em sembla que passejar-se per aquest espai és molt saludable i, de vegades, fins i tot curatiu.
Tinc la sort de dedicar-me al teatre i, fins ara, la immensa fortuna de poder pujar a l’escenari amb regularitat, però vull creure que la ficció –com diu l’enciclopèdia: “acció de fingir o fingir-se”– es pot ingerir sense recepta, que no cal ser actor o actriu de professió perquè també et pots inspirar en els llibres, les pel·lícules, les sèries de HBO que tan atrapats ens tenen a tots darrerament… i jugar. Jugar i crear i recrear i somniar. Divertir-se en l’empatia, comparar-se amb els grans personatges que la ficció ens va regalant des que l’ésser humà té us de raó i copiar-los el que més ens agradi: paraules, gests, pensaments… modificar-ne de nostres, fer-nos uns retocs espirituals, igual com ens retoquem el pentinat quan ens mirem al mirall.
Les obres de ficció són mirallets de l’ànima, petitons, perquè l’ànima no ens la podem veure mai sencera, si no la vida no tindria cap sentit, això va així de fàbrica, no hi ha res a fer, però aquests mirallets ens en fan veure trossets i ens expliquen totes les mentides que ens calen per descobrir microparcel·les de veritat. Minúscules veritats que ens ubiquen i ens fan més forts per al dia a dia. I més saludables. Com el Carnaval: un temps on cal disfressar-se per poder jugar a ser un altre i tornar-se permissiu, excessiu, deixar-se anar, perdre el control… per, després del dimecres de cendra, tornar a les restriccions de la Quaresma.
Cal reposar, cal agafar embranzida i aquesta embranzida, molt sovint, ens la pot donar la ficció. Automediquem-nos, doncs: “600 mg de ficció tres cops al dia, que cal mantenir el nivell de Carnaval a la sang.”
