La mala dona

Tu et penses que les putes anem per les cantonades fent pena amb les criatures?

| 12/05/2016 a les 07:50h
Especial: In memoriam
Arxivat a: Biblioteca, La mala dona, Enriqueta Martí, Marc Pastor
Coneguda popularment com "la vampira del Raval", Enriqueta Martí va néixer el 1868 i va morir el 12 de maig de 1913, fa 103 anys. El seu personatge ha estat associat al d'una dona que segrestava nens i nenes, per assassinar-los o prostituir-los. Tot i que hi ha fonts que ho desmenteixen, Enriqueta Martí ja s'ha convertit en una llegenda fosca. Sigui real o no, viatgem cap a tota una història de por, de neguits i de nens que desapareixen sobtadament llegint un fragment del primer capítol de La mala dona, de Marc Pastor.
 

Foto: Daniel Horacio Agostini


 

–Giselle, ets la millor meuca francesa de totes les meuques franceses nascudes a Sant Boi.

En Moisès Corvo seu a un costat del llit; sobre els llençols rebregats, taques d’altres clients eixutes des de fa setmanes exhalen una fortor a sexe que flota a la cambra. El cos d’ella jeu nu sobre el llit, encongit com una essa, esgarrapat a l’esquena i amb dos blaus a l’interior de les cuixes. Els cabells sobre el coixí i la mirada sobre en Moisès, atenta, sense indici d’emoció, però sense la por que l’acompanya després d’enllitar-se amb qualsevol que pugui pagar-li el sopar. En Moisès Corvo la tracta bé, tan bé com sap fer-ho aquell tros d’homenot, de gairebé dos metres d’alçada i veu de tro, fort com un roure i braços llargs com els d’un simi de circ. La Giselle li acarona l’esquena mentre ell es vesteix. Ja s’ha posat els pantalons, els tirants li pengen a banda i banda, la camisa com un mocador a les mans nuoses. Gira el tronc, i la boca somriu a destemps dels ulls, tan blaus. El rostre d’un quadre del Greco, el cabell despentinat, les celles esmolades com una signatura notarial, el nas aguilenc, pronunciat, com el llavi inferior. T’assembles al rei, li diu la seva dona quan és a casa. I ell no sap mai si es refereix al físic o a l’afició per les noies, com més nues i vicioses millor.

—Vindràs demà?

—Qui sap. Potser demà sóc mort.

—No diguis aquestes coses.

—Aleshores no preguntis tonteries.

—Tinc por, Moisès. M’agradaria que fossis més per aquí.

—Por de què? Una altra vegada d’aquell brètol que... —en Moisès no en recorda el nom. Tan sols el soroll de les costelles trencades sota la volta de l’Arc del Teatre.

—No. Tinc por del monstre.

—El monstre? —la mà a la bragueta, sense pensar-ho.

—El carrer en va ple. Els nens desapareixen. Pateixo pel meu Tonet.

—No ha desaparegut cap nen, Giselle. Són enraonies de les velles bruixes dels portals, tipes que la quitxalla cridi i salti.

—La nena de la Dorita.

—Qui? —en Moisès, dempeus, ja vestit, es neteja els botins amb una cigarreta als llavis.

—La Dorita. Té, tenia, una nena petita, de quatre anyets. Fa dues setmanes que no en sap res.

—No l’he vist mai, aquesta nena.

—Això és perquè no l’ensenya. Tu et penses que les putes anem per les cantonades fent pena amb les criatures?

La Giselle, nerviosa, també s’ha aixecat i s’ha enfundat en una bata vella i arnada.

—No em cridis —en Moisès s’adreça a la porta. Per maldecaps ja té la dona, no li cal una barjaula.

—No te’n vagis!

—I què he de fer? Estar-me aquí tota la nit, esperant un fantasma?

—No et demano res més. Tingues cura del meu Tonet.

—Adéu —amb un gest d’espatlla, es col·loca la jaqueta i surt de la cambra.

És al pis superior de la taverna La Mina, al carrer Caçadors. Amb dignitat fingida, baixa les escales que tothom sap on condueixen i fa camí fins a la barra. Hi ha prou fum com per creure que es tracta d’una estació de tren. En Lolo, baixet, calb, d’ulls de peix malalt i greix a la camisa, corre a atendre’l.

—Un anís.

—No n’has tingut prou amb ella?

—És per treure’m el teu sabor de la boca, que la tragines massa, la Giselle.

—És una relació comercial —riu en Lolo, i gira cua en ser cridat per un altre client.

En Moisès Corvo beu el vas d’un glop. Les vuit del vespre, massa d’hora per començar a treballar i massa tard per atansar-se a casa. El carrer Balmes li queda molt lluny. Si s’espera una estona, de ben segur que trobarà un rostre amic, perquè cares conegudes ho són totes, però més val no mirar als ulls, no endeguessin una conversa no desitjada. Al cap de cinc minuts, la Giselle davalla les escales i es dirigeix cap en Lolo, encongida, com si s’hagués empassat tot el desvergonyiment de què fa gala allà dalt. Intercanvi de monedes i mirades, en Lolo la petoneja a l’aire i la Giselle surt corrent. Es creua amb en Martínez, que la repassa abans de demanar una bona cervesa calenta i començar a xerrar amb l’Ortega,

—Qui? —en Moisès, dempeus, ja vestit, es neteja els botins amb una cigarreta als llavis.

—La Dorita. Té, tenia, una nena petita, de quatre anyets.

Fa dues setmanes que no en sap res.

—No l’he vist mai, aquesta nena.

—Això és perquè no l’ensenya. Tu et penses que les putes anem per les cantonades fent pena amb les criatures?

La Giselle, nerviosa, també s’ha aixecat i s’ha enfundat en una bata vella i arnada.

—No em cridis —en Moisès s’adreça a la porta. Per maldecaps ja té la dona, no li cal una barjaula.

—No te’n vagis!

—I què he de fer? Estar-me aquí tota la nit, esperant un fantasma?

—No et demano res més. Tingues cura del meu Tonet.

—Adéu —amb un gest d’espatlla, es col·loca la jaqueta i surt de la cambra.

És al pis superior de la taverna La Mina, al carrer Caçadors. Amb dignitat fingida, baixa les escales que tothom sap on condueixen i fa camí fins a la barra. Hi ha prou fum com per creure que es tracta d’una estació de tren. En Lolo, baixet, calb, d’ulls de peix malalt i greix a la camisa, corre a atendre’l.

—Un anís.

—No n’has tingut prou amb ella?

—És per treure’m el teu sabor de la boca, que la tragines massa, la Giselle.

—És una relació comercial —riu en Lolo, i gira cua en ser cridat per un altre client.

En Moisès Corvo beu el vas d’un glop. Les vuit del vespre, massa d’hora per començar a treballar i massa tard per atansar-se a casa. El carrer Balmes li queda molt lluny. Si s’espera una estona, de ben segur que trobarà un rostre amic, perquè cares conegudes ho són totes, però més val no mirar als ulls, no endeguessin una conversa no desitjada. Al cap de cinc minuts, la Giselle davalla les escales i es dirigeix cap en Lolo, encongida, com si s’hagués empassat tot el desvergonyiment de què fa gala allà dalt. Intercanvi de monedes i mirades, en Lolo la petoneja a l’aire i la Giselle surt corrent. Es creua amb en Martínez, que la repassa abans de demanar una bona cervesa calenta i començar a xerrar amb l’Ortega, que ja va tan mamat que no li importa que la seva dona s’estigui a casa amb en Juli, el Tres Huevos, després d’haver assaltat un parell de vaixells anglesos atracats al port, gràcies a l’ajuda d’en Miquel, que ara pren un entrepà de fuet a la taula del racó (sec el pa, ressec l’embotit). Tot plegat, la mateixa rutina de cada dia.

—Lolo! —crida en Moisès per sobre del vesper de veus. El taverner s’hi arriba.

—Un altre? —en Lolo està preparat per escopir dins el got, per netejar-lo abans de reomplir-lo.

—No, no. És una pregunta —en Lolo s’inclina cap endavant, atent—: has sentit alguna cosa sobre un monstre que segresta nens?

Petar de dents d’en Lolo.

—Ja te n’ha parlat la Giselle, oi?...

—Has sentit res o no?

En Lolo dubta, mira a banda i banda, i comprova que tothom els pot sentir. Què hi farem.

—Sí. Les noies estan bastant nervioses. Diuen que ja són unes vuit criatures les que han desaparegut. Però com que són... ja ho saps, com que són el que són, no han denunciat res.

—Són putes, i a les putes la policia només les vol quan interessa.

—Tu ho has dit.

—En coneixes alguna, de...

—Sí, la Dorita.

—Alguna altra?

—L’Àngels.

—La Marrana?

—Coneixes cap altra Àngels? Fa dues setmanes que la Josefina es va esfumar. Pobrissona, amb dos anyets. L’Àngels no ha sortit de casa d’ençà d’aleshores.

—I com va anar?

—Vés a saber. La devia deixar a algú quan anava borratxa, o la va perdre al mercat, o qui sap què.

Un home de bigoti excel·lent es recolza amb ambdós braços sobre la barra, al costat d’en Moisès.

—Lolo, carrega’m el mateix que a aquest cabró.

—Malsano, sabia que no trigaries a aparèixer —en Moisès ni el mira quan parla.

—D’anís o de mala llet? —pregunta en Lolo.

—És que en aquesta taverna no és el mateix?

En Lolo s’allunya, pensant si l’acudit no deu ser cert.

—Tenim feina, Sherlock.

—Torna’m a dir Sherlock, Malsano, i et faig una cara nova.

—Ei, ei, ei... —en Juan Malsano aixeca una mà, pacífica, i amb l’altra es retira la jaqueta fins a mostrar el revòlver—, no t’embalis que som sis contra un.



 

 



La mala dona


© Marc Pastor
© d'aquesta edició: La Magrana, 2014

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
01/01/1970
Pablo & the Appleheads presenta el seu nou disc a la sala Luz de Gas
01/01/1970
L'edifici de Gaudí celebra la festa major barcelonina amb un espectacle
01/01/1970
L'Antiga Fàbrica Estrella Damm obre les portes a la festa major de Barcelona
01/01/1970
Sala Muntaner acull «Blank», una obra sense cap director i cap assaig previ
01/01/1970
Descobrim els films més especials del cantautor del Guinardó
01/01/1970
Descobrim els films més especials de l'escriptora
01/01/1970
Un curtmetratge sobre la importància de tenir i trobar el teu lloc al món
01/01/1970
L'obra «Un tret al cap» de Pau Miró aborda l'ètica professional i els conflictes íntims