Foto: Gemma Ventura
Un llibre que em faria molta il·lusió recomanar-vos és El bar de las grandes esperanzas. És la biografia del Moehringer, l’escriptor que va rebre el premi Pulitzer el 2000.
Si m’ha agradat tant és perquè la seva història és molt humana. És un home que ve d’una família desestructurada. El seu pare és un locutor de ràdio conegut però que de tant en tant té una mena de brots psicòtics. Sempre busca la frequència de ràdio per escoltar-lo. Quan és petit li diu que el recollirà i no ho fa, o si ho fa se l’endú a jugar a strip pòquer i acaba el pare sense roba, i el fill jugant.
Un dia el pare està a punt de matar la mare, i el nen i ella marxen a casa de l’avi, que és molt garrepa. El nou lloc l’anomenen la casa mierda perquè els mobles estan agafats amb cel·lo i és molt desastrós. El tiet treballa en un bar i és un alcohòlic. Com que li falta el pare, és en aquest bar, entre persones que xerren i beuen, on busca tots els models d’homes. Però veu que qui té la força, la serenitat, l’equilibri al final és la seva mare.
El que he trobat més impressionant és com arriba a empatitzar amb el lector. Perquè quan explica anècdotes és molt sincer. Saps aquelles cagades que a vegades fas a la vida i que durant temps et tortures i penses com ho has pogut fer? Ell comença a treballar al New York Times com a noi dels cafès. Arriba un moment en què entre tots els nois n’han d’agafar un perquè sigui el posterior redactor. Escriu un reportatge sobre una mort accidental. Però en l’article més comentat redacta malament el nom de la víctima. Hauria estat l’oportunitat per ser un dels redactors del New York Times però la lia. Han de posar una fe d ‘errates: haver de reconèixer que t’has equivocat és el pitjor que li pot passar a un diari. M’agrada la franquesa que té a l’hora de parlar dels moments més patètics.
Al cap i a la fi trobo que, potser més que la història, el que és molt interessant és com ho explica. Des de l’emoció, l’humor i l’empatia.
El llibre recomanat
Títol: El bar de las grandes esperanzas
Autor: J. R. Moehringer
Traductor: Juanjo Estrella González
Editorial: Duomo ediciones
Any d’edició: 2015
Qui el recomana
Llibreria: No llegiu
Adreça: c/ Pons i Subirà, 3, (Barcelona)
La cuiden: Xavier Vidal i Maria Nodó
Quatre pinzellades:
Com que no puc descriure què és la màgia, explicaré com la vaig descobrir. Fa un any i mig que treballo aquí. Un dia, passejant amb una amiga, fèiem un recorregut per les llibreries. En aquell moment no treballava i volia veure què s’estava fent: la Calders estava obrint, la Memòria també. Era un moment d’ebullició i vam anar a petar aquí. Vaig estar tres hores escoltant el Xavier, mirant el fons de la llibreria, coneixent el projecte d’activitats. Se’m van entelar els ulls. Em vaig emocionar molt. És una història d’amor amb el lloc. Quan t’enamores, de què t’enamores? No ho saps ben bé. Això és el que em va passar. Després d’estar una llarga estona xerrant, vaig dir al Xavier: mira, estic a punt de plorar perquè si mai tinc una llibreria, vull que sigui com aquesta. Al cap de quinze dies em va dir: necessito algú, vols venir a treballar? Quan vaig començar em va fer quatre fotos amb els llibres al cap i ho va posar al Facebook. I llavors venia gent a donar-me a la benvinguda. Aquí el vincle que hi ha amb el lector, perquè no m’agrada dir-li client, és molt especial. Sobretot pel context: és un barri popular, amb un activisme social molt gran. Gairebé cada dia hi ha presentacions de llibres, activitats de poesia, clubs de lectura. Funciona més com a plataforma cultural que com a llibreria. Ara hi ha unes actrius preparant l’activitat de dissabte i a les 18,30 oferim un curs d’anglès. Aquí podríem tenir 15 llibres d’en Coelho i no els vendríem, perquè al cap i a la fi venem el que ens agrada. Hi ha lectors amb qui tinc un gust aparentat i els hi vaig donant perles. I quan els agrada el que els recomano és molt bonic. La màgia també és això.
