Y nos dieron las diez

Il·lustració: Eva Armisén

Tampoc serà avui el dia que marcaràs com a llegits tots els mails de la safata d’entrada. Ni el dia que faràs els deures del curs de dramatúrgia (t’hi vas apuntar perquè si mai sospites que et pot quedar un minut buit, et falta temps per omplir-lo). Ni el dia que te n’aniràs al llit amb l’orgull d’haver escurçat una llista de tasques pendents que creix com un incendi fora de control.

No serà avui, tampoc, el dia que apagaràs el foc. Perquè la bústia de correu virtual, sempre disposada a fer-te sentir en deute amb el món, es regenera més de pressa que la sang. I perquè, un cop has entès que la feina urgent no s’acaba mai de la vida ni que tinguessis les vides de catorze gats, has pres una decisió insòlita. En lloc de dutxar-te en un tancar i obrir d’aixeta com cada matí de dilluns a divendres des que tens memòria, has penjat les presses al costat del barnús, has posat un dels teus cantautors a tot volum i has ignorat la veu interior que et recorda que és tard i vol ploure i això i allò.

Y nos dieron las diez y las once, las doce y la una y las dos y las tres. Aquest dimarts de maig passarà a la història com el dia que has enviat l’estrès a estressar algú altre, t’has ficat sota l’aigua i encara hi ets.