Foto: Iñaki Bolumburu
La Maica és alta i pèl-roja. El primer dijous va aterrar al taller d’escriptura esverada: arribava tard perquè se li havia punxat la roda del cotxe. Tot just estàvem trencant el gel i encara no sabíem qui era qui però, després de la seva irrupció teatral, a la Maica de seguida la vam tenir calada. És d’aquelles persones que no passen desapercebudes ni que ho vulguin. D’aquelles que se’t fan simpàtiques perquè sí.
La majoria de les alumnes del taller (no parlo pas en femení genèric: són dotze dones) són de lletres. La Maica, en canvi, és patòloga. Té una memòria fotogràfica envejable: si mai veu a través del microscopi un teixit que ja ha examinat en una altra ocasió, el reconeix a l’acte.
Si ara digués que la Maica i jo fa més de quinze anys que vivim totes dues a la mateixa escala però no ens havíem vist abans mai de la vida, sonaria poc o gens creïble. La versemblança a fer punyetes.
La veritat és estranya i inversemblant. Hi ha veritats que semblen mentida. En efecte, fa més de quinze anys que la meva alumna i jo som veïnes però no ens havíem vist mai. No ens hem trobat per l’escala ni tan sols ara que ja ens coneixem i que l’una i l’altra fem el trajecte des del respectiu replà fins a la porta del carrer amb ulls escrutadors, per veure si coincidim d’una vegada.
Aquest dijous s’acaba el taller d’escriptura de primavera. M’acomiadaré de totes amb certa pena (se m’ha fet curt), però especialment de la Maica: molt em temo que no la tornaré a veure mai més.
16
0
