Foto: Mark Round
La setmana passada la Míriam Cano va publicar aquí mateix un article en què criticava la impunitat amb què de vegades l’autoritat fa servir la violència sense mesura. Pel que ella mateixa explicava després a Facebook, mai abans no havia rebut tants insults, públics i privats (almenys arran d’un article; per fer galetes no ho sé). Em poso a llegir els comentaris que es van publicar i trobo que la majoria són defenses aferrissades del cos dels Mossos d’Esquadra. I no ho entenc.
No perquè els mossos no mereixin que se’ls defensi (jo, posats a triar entre viure en un país sense mossos o sense okupes, em quedo amb la segona opció sense dubtar-ho; els humans ja hem demostrat massa vegades del que som capaços si ens deixen fer, i més sota una caputxa), no ho entenc perquè l’article no qüestiona pas l’existència dels mossos, qüestiona el funcionament de la justícia a casa nostra.
A mi els okupes no em resulten especialment simpàtics: són tan al·lèrgics als bancs com a l’autocrítica, el que fa que sovint em semblin tan dogmàtics i intolerants com aquells contra els qui diuen que lluiten. La CUP, per altra banda, ha après ben de pressa un dels manaments sagrats dels partits polítics tradicionals: “No reconeixeràs mai els teus errors” i ja l’aplica amb mestria. Quan escolto les declaracions dels seus portaveus, tinc la sensació que parlen sempre amb una seguretat que només pot donar el coneixement de la veritat absoluta. I jo l’únic absolut que suporto és el vodka (i ja no gaire).
Però les meves simpaties entre mossos i okupes (i les de la Míriam, que no conec) no fan que siguin menys certs els arguments —i, sobretot, els fets— que s’exposen a l’article. A mi tampoc m’agrada viure en un país on la violència injustificada i innecessària per part de l’autoritat no sigui castigada. I no crec que li agradi a ningú, començant pels propis mossos. I tancar en fals casos lamentables com la mort de Juan Andrés Benítez i la mutilació d’Ester Quintana no beneficia ningú, començant pels propis mossos.
Em pregunto per què molts dels que van fer comentaris, tant a favor com en contra, de l’article van ignorar la denúncia principal —i la més preocupant— que s’hi feia i van saltar de seguida a prendre posicions per un dels dos bàndols, en una competició de “i tu més” que pot resultar apassionant, però que defuig l’imprescindible interrogant sobre la justícia que es plantejava. No crec que sigui tant per un dèficit de comprensió lectora (que també) com per la necessitat malaltissa que tenim de reduir els conflictes a esquemes binaris, on cal escollir una opció i només una. I aquella serà la bona i, per tant, l’altra la dolenta. O amb mi o contra mi.
Vivim instal·lats en un món d’uns i zeros, de bons i dolents, d’herois i traïdors. Si goses criticar el comportament dels uns, ets un feixista, i si ho fas amb el dels zeros, un terrorista. Sense concessions, sense matisos. I així és molt difícil —quan no directament impossible— que hi hagi debat, diàleg, progrés. I així no anirem en lloc. Com a molt, enrere.
