Norma Editorial
Els qui coneixen Carles Santamaria, director de Ficòmic o, per a més aclariment, dels salons del Còmic i del Manga, han pogut constatar de primera mà la fortalesa i l’obstinació del personatge. El senyor Santamaria va decidir fa anys convertir la passarel·la de la historieta, un magre i innocu saló del còmic, en una gran festa i un negoci. Negoci, al món de la vinyeta, vol dir exactament no perdre diners. I després el director morrut va arredonir la jugada amb la convocatòria d’una altra cita anual, el saló del manga, que ha ajudat tant a la projecció del gènere global com a equilibrar uns comptes persistentment precaris.
Santamaria se n’ha sortit. Després d’anys d’equilibris en la tinta, els números han quadrat i les dues iniciatives han pres una gran volada i nom propi entre les cites europees del ram. Hi ha Angulema, és cert, i hi ha Lucca, els dos grans salons del continent, però també hi ha Barcelona, que fa tant com pot per lluir cresta i no desmereix excessivament. Amb un enorme mèrit afegit: ací no hi ha sector. La “gran”indústria –els déus ens perdonin les hipèrboles– a Catalunya és una broma al costat de la francesa o la italiana. Allà les cases editores no es dediquen gairebé exclusivament a traduir comics books nord-americans i manga japonès. Ací, sí. El sector és pàl·lid i els salons que els permeten la cita directa amb els lectors una vegada a l’any, una heroïcitat.
Una heroïcitat de l’equip de Carles Santamaria, que ha volgut doblar l’aposta amb altres filigranes. Santamaria ha traduït també alguns àlbums i ha fet, més vegades, de guionista per a solvents dibuixants i aventures més o menys reeixides. Ell mateix sap què costa en aquestes latituds publicar i fer forat. Però el rude director de Ficòmic no es rendeix mai. Com ho ha de fer, si aguanta dos miracles anuals en forma de saló del Far West? Per això, quan fa un cert temps va proposar-se traslladar al còmic la novel·la Victus d’Albert Sánchez Piñol el resultat final quedava clar i cantat. Després d’una estratègia demolidora i persistent, Santamaria ho ha aconseguit. Veni, la primera part de Victus, ha pres forma d’àlbum i ha obert com una magrana una trilogia que anirà tancant-se durant els pròxims mesos.
Veni és l’acumulació d’una sèrie d’encerts que el converteixen en un clàssic des de la intenció fins a la concreció. Hi ha una gran novel·la, la de Sánchez Piñol, que tota sola permet fer-ne una adaptació ambiciosa. En aquest sentit i per cert, són de lectura obligada els dos textos que el mateix novel·lista ha redactat com a pròleg de l’àlbum. Albert Sánchez Piñol hi exposa, de manera breu i clara, el darrer sentit d’allò que ell denomina “La guerra dels catalans” i d’un personatge, Martí Zuviria, que és alhora ànima i justificació de Victus: “La pregunta que Victus formula és, en realitat, molt més decisiva. Aquesta: aconseguirà Martín Zuviria convertir-se en enginyer? […] S’enfronta a una gran paradoxa: per ser enginyer necessita desprendre’s de la racionalitat i, al mateix temps, si es desprèn de la racionalitat, mai podrà ser enginyer. Un repte difícil, però, si el supera, entendrà que algunes persones, alguns pobles, lluitin desesperadament per la llibertat; sense esma, amb tot en contra. I si entén això, la derrota militar serà suportable, perquè la flama de la llibertat i la dignitat humanes continuaran vives. Aquesta és la història que explica Victus”.
Aquesta és la història, també, que ha acomodat a la identitat de la literatura gràfica Carles Santamaria. No és gens fàcil. L’esforç de síntesi i d’adaptació a la il·lustració ha estat colossal i difícil. Uns sobrecàrrega de diàlegs i explicacions haurien empastifat les pàgines. Les il·lustracions, a més, han de ser tan dignes i fidels a la història com el text original. Des de les armes fins a la roba –els uniformes, tan decisius en aquella òpera i aquell segle– fins a les cases i els paisatges. Santamaria s’ha amarat de detalls llegint tot el que podia llegir, fent-se seva una època pròxima però llunyana d’una manera minuciosa. El resultat final és una adaptació fidel però alhora transgressora. Lleial a la novel·la però amb vida pròpia. La de Victus al còmic és una versió que no desmereix el seu referent però que se’n distancia per assumir personalitat pròpia. La personalitat necessària en un altre gènere.
Han contribuït de manera decisiva a aquest esforç els altres dos personatges clau en la història gràfica: el dibuixant i el colorista. El primer, Cesc Dalmases, aporta la veracitat necessària a la jugada. El seu traç és elegant i audaç alhora. Com l’estructura de les seves vinyetes. Sòbria i ajustada, la majoria de les vegades, fa el sovint el salt a la desarticulació necessària per compondre grans escenes. Dalmases beu d’una influència ineludible en el món de l’àlbum català: la francesa. Però també els seus dibuixos són porosos a les influències que l’han anat marcant: des del manga fins als superherois de les darreres generacions. Aquest treball s’eleva més encara gràcies al color de Marc Sintes, que ha ajustat cada plana a una paleta de tons intel·ligents. El verd, el marró o el roig dominants defineixen situacions diferents i les fan del tot creïbles. Des dels camps de la Borgonya fins a l’aspror del paisatge manxec a Almansa. O el fragor vermellós d’una batalla que queda resolta i aïllada en una plana resolutiva.
Tots tres, Santamaria, Dalmases i Sintes, fan de Victus en còmic una obra coral però única. Ajusten a la literatura gràfica la lletra de la literatura àgrafa, però van també més enllà i defineixen un nou treball. La primera part de Victus espera els lectors diferents i més exigents. La segona ja es cou al forn de Santamaria. Un tres estrelles!
