Fantasmes històrics

Il·lustració: Cristina Losantos

Recordo que l’any que vaig passar a Anglaterra tenia moltes vegades la sensació d’ésser un fantasma. Que el meu país, Catalunya, no existia. Que parlava una llengua tan estranya per als anglesos com qualsevol de les africanes que s’esllanguien a les seves colònies. Que la meva cultura no passava de ser una incitant barreja de gastronomia i de mar salada. Recordo una vegada la bonhomia d’un guàrdia urbà que em va preguntar si això de Barcelona era gaire lluny de Torremolinos. Tot sovint m’enrabiava i començava l’inevitable discurs de “I’m catalan…”. Però cap al final vaig assumir, em sembla que amb bastant de calma, el meu paper de fantasma històric.

En tornar a Catalunya desaparegué aquesta sensació fantasmagòrica i vaig procurar d’enrolar-me en les files dels qui volen una identitat de carn i d’ossos. Ho vaig fer relativament, és clar, perquè, a més, tinc la pega de ser dona i ser dona avui dia vol dir no deixar mai de ser una miqueta fantasma.

Durant els anys en què he col·laborat en publicacions de Madrid m’he adonat que Catalunya inquieta. Catalunya no entra dins dels esquemes polítics tradicionals, encara que siguin fets des de l’esquerra no catalana. I és que no fou el franquisme qui s’inventà la “cuestión catalana”. L’únic que va fer, com en totes les qüestions no resoltes mai dins de l’estat espanyol, fou exacerbar-la. Per a molts aniria molt bé que Catalunya fos un fantasma de realitats passades, un fantasma que bramulés a les nits com a símbol folklòric. Però que no existís.

Em vénen a la memòria un grapat de detalls d’aquest desconeixement, voluntari o no, de la nostra realitat. Des del menyspreu i oblit considerable de la nostra cultura fins, dins del camp de l’esquerra, allò de: “Vuestro nacionalismo es un nacionalismo burgués. Los catalanes habéis sido perseguidos culturalmente, claro, pero habéis explotado a los inmigrantes de tota España.” I es quedaven tan amples. Jo, tot seguit, iniciava el meu discurs de, “mira, los catalanes…”. La discussió durava hores. I avançàvem molt poc.

Les darreres eleccions a Catalunya hem demostrat que no som fantasmes, que Catalunya no es divideix entre catalans i immigrats i que el nacionalisme que té més força, avui, no és precisament el burgès.

Ara comencem de zero i no ens hem de fer gaires il·lusions: haurem d’explicar la Catalunya real a tot l’estat espanyol. Amb molta calma els haurem de dir que no som fantasmes sinó que som una realitat diferenciada que no renuncia a la convivència amb els altres pobles de l’estat espanyol sempre que aquesta sigui una convivència lliure.

Potser arribarà algun dia en què ja no haurem d’explicar a ningú que som catalans perquè ho serem amb tots els drets.