Rere els núvols
hi ha un sol tan gran
que mai ningú no podrà amagar.
Tornarem, Lax’n’busto
Foto: Kevin Morris
I si? Podria passar això. I després, és clar, allò. I quin embolic tot plegat. I ai, com ho faré.
Plou. El juny, tot d’una, ha llançat una galleda d’aigua del cel. Camino pel carrer buscant balconeres generoses que em facin d’aixopluc. El paraigua és esquifit i, per molt que m’encongeixi tota jo al voltant del mànec, l’aigua em mulla el nas, els cabells; i si no, es filtra pel clatell i rodola esquena avall. I a la que em despisto la sabata blava es capbussa en un toll.
Sovint, quan he tingut por, quan m’he fabricat les pròpies trampes, també he necessitat un sostre de quadres, encara que fos poca cosa, que em protegís dels aiguats sobtats. Dels que no avisen. Es presenten de cop i volta i ja t’ho faràs. Perquè no sempre hi ha hagut unes sabates de recanvi. O una façana on poder fer parada al costat d’algú.
Les passes són més llargues. Corro. Desafio els llamps, la cortina de gotes. I al quart toll, hi ofego les cabòries, els dubtes, tot allò que imagino i després no és. Tant mirar enfora i resulta que els límits vénen de dins, que sóc jo qui em faig la traveta.
Arribo a casa. Els cabells molls. El paraigua al replà. Les sabates a l’entrada. Miro per la finestra: com pot ser? Algú ha agafat un pinzell i va pintant d’estiu el cel. Deixo que el sol, tímid, em convenci: les tempestes són més curtes del que semblen. Nou de cada deu pors són de mentida.
