Foto: Kit
Quan mon pare s’afaitava, tot es quedava quiet. El ritual era intens, els gestos calculats, pensats des de feia lustres. El protocol era immutable: la brotxa, el sabó, la palangana de l’aigua calenta, el minúscul mirall penjat al clau i aquella navalla esgarrifosa que desplegava d’una revolada. Era una arma inaccessible, una simitarra turca a l’abast de tothom. Em feia por aquella gumia, tenia vel·leitats de gola que es talla, d’assassinat potencial. Però el neguit només era meu, la fulla coneixia els contorns de la cara molt millor que les mans. Era una simbiosi que venia de massa lluny. A vegades, en l’ensurt de les rutines, irrompia el tall, aleshores –«Porca madonna!»– esclatava el renec. Jo era l’espectador d’aquest combat èpic. La lluita no era gens igualada; en quatre cops de sabre, la barba quedava vençuda, la victòria magnífica. Quan mon pare s’afaitava, la seva navalla engolia tots els reptes del món.
Fragment del llibre
El revers de l’arena
© Serge Basso de March
© d’aquesta edició: Edicions de 1984, S.L.
© de la traducció: Nathalie Bittoun-Debruyne i Josep M. Sala-Valldaura
(Text reproduït amb permís i sota llicència d’Edicions de 1984)
