Foto: Alex Grech
S’acota. Sota l’escriptori, camina amb les mans i amb els peus fins al fons. S’arramba a la paret: en aquell cantó on amb prou feines arriba la llum de la finestra. Arraulit, s’asseu i creua les cames. Aquest serà el meu racó. Ho ha dit, convençut, clavant la bandera que no té.
Tragina punts de llibre. Una pissarra. Deu guixos blancs i un de verd. Un esborrador que no va gaire bé, però si hi poses una mica d’aigua, sí. Una bossa penjada, de color beix, que fa de cortina, davant d’un vidre que hi és però no hi és. Dues caixes que simulen la porta. Un dibuix que és el quadre que hi falta perquè faci més goig. Com el penjo? Mira, aquí hi ha un clip. Hi enfila una goma, i l’altre extrem l’encaixa a la boleta del radiador. Què més? Ah, és clar, una bústia: un paper que s’aguanta a la punta de la taula i sota el pes de dos llibres. El doblega, per tenir-lo davant dels ulls, i en retalla una boca, una entrada. Si em vols dir alguna cosa, m’envies una carta per aquí, d’acord?
El miro. Jo també voldria fer-ho tot així de senzill. Improvisar una casa allà on em sentís a gust. Encara que no hi hagués gaire llum, ni cap interruptor a mà. Voldria no necessitar res més que unes tisores, un grapat de punts de llibre i un clip. Entrar al refugi i amagar-m’hi ben endins. Sentir-me aïllada en una paret sense rajoles. I si algú del món de fora em volgués parlar, tenir una bústia de paper on em poguessin preguntar, de tant en tant, com estàs. Respondria amb els dits i no amb els llavis: prou bé.
Surt del seu amagatall. D’aquest món inventat. Se’n va. Sense claus, sense panys. Aparta les caixes i deixa la porta oberta.
