Foto: Irene Fernández
Les 14 pel·lícules més especials de Begoña García, periodista cultural, escriptora i editora, són:
1. Mustang (Deniz Gamze Ergüven, 2015).
És l’última pel·lícula que he afegit a la meva llista de preferides, una història que passa a Turquia, protagonitzada per cinc noies que viuen en una societat masclista i que retrata amb molta sensibilitat un drama malauradament quotidià, que em va recordar molt La casa de Bernarda Alba de Lorca.
2. Gran Torino (Clint Eastwood, 2008).
Crec que Eastwood s’ha convertit en un dels millors cronistes de la societat americana actual i amb aquesta pel·lícula, que trenca tots els estereotips, fica el dit a la nafra. Un vell racista i amargat que descobreix que els seus veïns immigrants no són tan menyspreables com ell creia, i s’adona que la violència no és el camí…
3. Mi vida sin mí (Isabel Coixet, 2003).
És d’aquelles pel·lícules que, només sentir el títol, ja em fan plorar. Una història que em commou com poques, la d’una mare jove que sap que morirà i vol deixar en ordre el futur de la seva família, d’una sensibilitat i una bellesa fílmica emocionant i a més dirigida per una dona catalana que s’ha posicionat entre els directors de culte mundials.
4. Requiem for a Dream (Darren Aronofsky, 2000).
La història d’un noi que vol enriquir-se venent droga i la seva mare Sara, vídua, solitària i enganxada a un estúpid concurs de televisió, és tant emocionant com addictiva i em fa viure sempre el malson dels personatges com si fos propi. A més, la música inquietant i pertorbadora de Clint Mansell és una de les meves bandes sonores preferides.
5. Short Curts (Vides creuades, Robert Altman, 1993).
A part de fer-me conèixer Raymond Carver, escriptor de contes curts que van inspirar el guió, aquesta pel·lícula sens dubte va canviar la meva manera d’entendre la ficció i adonar-me que a mi, per sobre de tot, m’agraden les històries corals en què les vides s’entrecreuen… i no sempre per a bé!
6. El piano (Jane Campion, 1993).
M’agrada aquesta pel·lícula per molts motius: per la trista història que narra, pels delicats personatges que construeix, especialment la dona muda interpretada per Holly Hunter que s’expressa a través de la música, per la magnífica interpretació de Hervey Keitel, per l’erotisme que es desperta entre tots dos… I també m’agrada molt perquè és de les poques pel·lícules americanes dirigides per una dona que ha aconseguit ser nominada a l’Oscar a la millor direcció, tot i que no el guanyés.
7. ¡Átame! (Pedro Almodóvar, 1990).
L’he vista desenes de vegades, potser ja un centenar, i encara em continua emocionant, amb uns personatges que em desperten amor i odi alhora i una història d’amor i submissió que em fa patir. Cada cop que la veig espero que al final el personatge de la Victoria Abril engegui a la merda l’Antonio Banderas…
8. Remando al viento (Gonzalo Suárez, 1987).
La història del naixement de Frankenstein de la mà de Mary Shelley durant un cap de setmana que va passar amb Lord Byron i el seu home Percy Bysshe Shelley sempre m’ha fascinat, i Gonzalo Suárez la va portar a la gran pantalla amb molta poesia (i amb un aleshores desconegut Hugh Grant…).
9. La vida de Brian (Terri Jones, 1979).
Com no! Els Monty Python ho han entès tot, ells sí que saben quin és el sentit de la vida! Aquesta sàtira parodia el fanatisme religiós i evidencia el cúmul de mentides a partir de les quals s’ha forjat la nostra societat.
10. Midnight Express (L’Exprés de Mitjanit, Alan Parker, 1978).
La història angoixant d’un turista que va de vacances a Turquia, intenta portar drogues de retorn i acaba vivint el pitjor malson en una presó turca s’ha quedat fixada a la meva memòria des del primer cop que la vaig veure, de ben joveneta. Probablement la meva novel·la La muntanya maleïda, que passa a les masmorres de Montjuïc, li deu alguna cosa…
11. El Verdugo (Luís García Berlanga, 1963).
M’agrada molt el cinema realista espanyol dels anys 50 i 60 i m’ha costat triar entre aquesta i altres com Muerte de un ciclista de Juan Antonio Bardem. Però aquesta comèdia negra en què un jove ha d’heretar el càrrec de botxí que ocupa el sogre per poder tenir un pis de propietat és realment un retrat social imprescindible amb què mai no sé si riure o plorar.
12. La dolce vita (Federico Fellini, 1960).
He de dir que de Fellini m’agrada tot, i sempre que penso en el seu magnífic cinema, a més de la música de Nino Rota, no em puc treure del cap l’espectacular petó que es fan Marcello Mastroianni i Anita Ekberg a la Fontana di Trevi en aquesta pel·lícula, una escena insuperable.
13. Miracolo a Milano (Vittorio de Sica, 1951).
És el meu títol preferit del cinema neorealista italià, una comèdia que mostra amb molt d’humor i una mica de màgia la trista vida en un barri de barraques de la perifèria. La vaig veure per últim cop quan vaig escriure la meva novel·la El barri del sorral, que també passa en un barri de barraques (a la Barceloneta).
14. Metopolis (Fritz Lang, 1927).
La visió de futur sense esperança en què el món segueix dividit entre dues classes: la rica i opressora i la pobra i oprimida. Amb la Maria redemptora al davant, que acaba suplantada per un robot, és la mare del tot. Un clàssic del cine expressionista alemany imprescindible en la història del cinema que continua sent d’una actualitat sorprenent.
I me’n deixo moltes al tinter: totes les dels germans Coen, grans entre els grans, les d’Orson Welles, les de Kubrick, les de Hitchcock, les de Coppola (del pare i també de la filla), les primeres de Woody Allen, moltes del cinema català i espanyol i molts títols del cinema independent que em donarien per a 14 llistes més.
