Foto: Nicki Mannix

Ha arribat aquest temps
que la vida perduda no fa mal,
que la luxúria és un llum inútil
i l’enveja s’oblida. És un temps
de pèrdues prudents i necessàries,
no és un temps d’arribar, sinó d’anar-se’n.
És ara quan l’amor
coincideix a la fi amb la intel·ligència.
No era lluny ni difícil.
És un temps que només em deixa l’horitzó
com a mesura de la soledat.
El temps de la tristesa protectora.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: ROSA MARA TERRAFETA a maig 17, 2019 | 18:36
    ROSA MARA TERRAFETA maig 17, 2019 | 18:36
    El poema m'ha semblat un bon resum dels sentiments i experiències vitals de l'edat madura. Com a rere fons i versos finals, un pesimisme per la soledat i la mort propera. La primera part, que apunta serenor amb la superació de d'elements, a vegades inútils, dels anys joves, deriva finalment, cap a aquesta indefensió de la vellesa

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa