Cinc mesos, i tantes paraules per escriure

Aquest 1 de setembre del 2014 fem cinc mesos. Cinc mesos són els que va estar en coma un pilot alemany de Fórmula 1 abans de tornar al circuit dels vius. Cinc mesos són una primavera i dos terços d’estiu. Els nadons de cinc mesos solen duplicar el pes que tenien en néixer i, amb sort, comencen a dormir tota la nit d’una tirada. D’aquí a cinc mesos ja sabrem si hem pogut decidir el nostre futur polític a les urnes o què.

En els primers cinc mesos de Catorze, ens han passat coses maques. Cada cop sou més els qui ens coneixeu i voleu acompanyar-nos en l’aventura de créixer. La vostra complicitat ens fa forts i ens carrega de sentit. Hem dit des del primer dia que aspirem a ser, fer i encomanar cultura; i quan ens llevem optimistes tenim la sensació que ens n’estem sortint, que el contagi s’escampa de mica en mica.

Ens ha fet molta il·lusió que l’Imma Monsó ens hagi regalat un conte, que en Joan Margarit ens hagi regalat un poema inèdit, que la Sílvia Bel ens reciti poemes en veu alta i que l’Ignasi Blanch ens vesteixi de gala amb els seus dibuixos a mida. Ens agrada que la jove escriptora Jenn Díaz hagi triat Catorze per debutar en català i que la nostra secció musical (El piano) soni tan afinada gràcies a les aportacions de la Míriam Cano, l’Andrea Jofre i en Lluís Gavaldà. Ens estimula publicar converses sucoses amb creadors o gent del sector, i ens sap un greu immens haver hagut d’acomiadar per sempre Ana María Matute o Jaume Vallcorba.

Consolidar un mitjà digital a favor de la cultura és un repte, per no dir una utopia. Ens queda tot per fer, perquè només tenim cinc mesos. Però, senyors, ja tenim cinc mesos. I una col·lecció preciosa de gestos amics. I un aplec harmònic d’imatges, idees, textos. I tantes paraules encara per escriure. I uns quants lectors (cada cop més) que ens voleu aquí.