Isona Passola: «El cinema és una qüestió d’estat»

Isona Passola (Barcelona, 1953), productora de cinema i presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català.

1. Els catalans hem d’adreçar-nos al món i hem de guanyar credibilitat internacional. La societat civil va davant del procés sobiranista, l’empeny, i s’aboca en cada iniciativa que es munta per pressionar els polítics. A la vegada, tenim una majoria parlamentària votada democràticament que vol avançar cap a un estat propi. La majoria de catalans hem arribat a la conclusió que l’Estat espanyol no ens serveix per aconseguir l’estat del benestar que ens toca, que és diferent del que havíem tingut (la nova societat del benestar serà més austera) però que té uns pilars fonamentals: ensenyament, sanitat i cultura. Això amb l’Estat espanyol no ho tindrem mai, i els catalans en som conscients.

2. Catalunya, com que no ha tingut poder, té una societat civil molt més organitzada que Espanya i que molts llocs d’Europa. Ens hem organitzat a part del poder, tenim ateneus populars i associacions de tot. I ara ens toca passar de ser un país que resisteix a ser un país que construeix. També tenim al nostre favor una creativitat molt elevada, perquè els països que no han tingut poder polític són enormement creatius. La manca de poder ens ha donat una societat civil receptiva i preparada per reaccionar contra qualsevol injustícia, i ens ha donat una societat culturalment molt creativa. Tots ens hem hagut d’espavilar.

3. El documental L’endemà parla del país que tindrem l’endemà de la independència. Intenta explicar com seria, com serà, Catalunya amb un estat propi, sense dependre d’Espanya. D’una manera tranquil·la, es dedica a contrarestar els arguments de la por que utilitzen els que volen amagar la democràcia. Explica per què no hem de tenir por de perdre les pensions, per què no hem de tenir por de perdre la sanitat, etcètera, i tot allò que hi guanyarem: com serà la nova justícia catalana, per exemple. No s’adreça als catalans ja convençuts de la necessitat de tenir un estat propi, sinó als que encara en dubten, perquè no tenen clar que pagui la pena crear un nou Estat, perquè tenen vincles emocionals profunds amb Espanya, perquè dubten de la viabilitat de Catalunya com a estat independent… És una pel·lícula per als indecisos.

4. Espanya ha gestionat molt malament l’estat, i això s’ha de saber internacionalment. El problema arrenca de molt lluny, Espanya és depredadora des de sempre. Amb la conquesta d’Amèrica tenien tot l’or del món, i cada quatre anys feien bancarrota. Després han tingut l’or d’Europa i han fet la bancarrota de l’AVE. És un estat tan acostumat a depredar que no s’ha mirat mai a si mateix. La culpa no és dels espanyols, sinó d’una minoria depredadora incrustada al poder que no ha parat de xuclar i d’enriquir-se. Espanya només se’n sortirà si Catalunya s’independitza. A Catalunya la depredació ha estat molt fàcil. Quan no tingui Catalunya, l’Estat espanyol haurà de plantejar-se què fa amb Andalusia, amb els latifundis abandonats, d’on treu la riquesa. Crec que a Espanya li anirà molt bé que Catalunya se’n vagi, perquè s’haurà de fer un altre plantejament. I crec que a Catalunya li toca marxar d’Espanya ni que sigui per un temps. Si després hi volem tornar, ja hi tornarem. No hi ha cap estat que s’hagi independitzat d’Espanya i hi hagi tornat, però tot és possible.

5. Hem d’entendre majoritàriament que no tenim res a fer amb aquest estat, i encara hem de fer molta pedagogia. T’hi posis com t’hi posis, l’Estat espanyol no resol els problemes dels seus ciutadans, i no vol resoldre els problemes d’equilibri territorial, perquè es creu l’únic subjecte polític. Un estat que no admet altres subjectes polítics a dins encara que tot un poble surti al carrer és un estat autoritari que no té solució.

6. Pa negre va demostrar que el cinema rodat en català podia anar arreu del món. Això és una cosa que ja sabíem. El problema no és la llengua: subtitular és molt més fàcil i barat que traduir un llibre. A Europa ja els interessa que facis cinema amb una llengua diferent, perquè ets un exemple de la diversitat que Europa vol mantenir.

7. Després de tants anys fent cinema, se n’aprèn. Tant l’Agustí Villaronga com jo ja som grans, ja sabem en què ens hem equivocat al llarg de la nostra carrera. Vam fer un pacte de sang: tu em fas cas a mi i jo et faig cas a tu. Li vaig dir a l’Agustí que no podia ser que tingués un públic tan minoritari. Vam fer Pa negre , va sortir molt bé, els espanyols ens van nominar perquè competíssim per l’Oscar… A la vida de tant en tant les coses surten bé.

8. Hollywood sembla sinònim de cine comercial, però és veritat que en saben molt i que han aconseguit moltíssim. Per què creus que la Michelle Obama va donar un Oscar? Perquè els americans saben que, després de la indústria de l’armament, la del cinema és la més important. Saben que el cinema és una eina de divulgació cultural i de difusió de les seves formes de vida que ha arribat a tot el món, i a sobre els ha donat molts diners.

9. El cinema com a eina cultural, com a arma per esperonar l’esperit crític i cívic col·lectiu, és brutal. El cinema és una qüestió d’estat. Des del cine tenim una responsabilitat molt gran, perquè hem d’explicar com som. A Europa, si nosaltres no defensem la cultura nacional cinematogràfica de cada país, estaríem tots sota l’òrbita cultural americana, culturalment colonitzats pels Estats Units. Els estats són absolutament responsables de defensar la cultura audiovisual pròpia, perquè és la millor carta de presentació al món i de cohesió interna que tenen: el llenguatge audiovisual és el més assequible de tots. La llengua d’Europa és la traducció, la cultura d’Europa és la diversitat. No hem de pensar en criteris americans senzills. Això nostre és més complicat que la uniformitat americana, però és més ric, més solidari, obliga més a pensar en l’altre i ajuda a fer un continent amb una bona qualitat de relacions humanes, amb qualitat democràtica i amb uns ciutadans que tenen l’esperit crític sempre alerta. El problema de Catalunya és que ha estat durant molts anys cinematogràficament dins l’òrbita espanyola.

10. Ara mateix el cine que es fa aquí té tres grans handicaps. Un, que el govern espanyol, inoperant i inculte, ha posat l’IVA al 21% a les sales, i això ha enfonsat els cinemes. Per tant, s’ha d’eliminar aquest 21%. Dos, que l’Estat espanyol és el més pirata d’Europa: hem d’acabar amb la pirateria. Tres, que en plena crisi l’estat ha deixat les ajudes pràcticament a zero i no ha fet una llei de mecenatge com a alternativa. El primer que hem d’intentar és sortir d’aquest cul de sac. A part d’això, hem de fer créixer una marca pròpia de cinema català, s’ha d’enfortir el cinema rodat en llengua catalana i hem de recuperar el públic propi. L’emigració dels bons professionals catalans de cinema és molt elevada, estan tots escampats pel món, perquè aquí la producció ha caigut en picat.

11. La Llei del Cinema s’hauria d’aplicar. Els ciutadans han de poder veure cinema en la seva llengua. Però negociar amb les majors és duríssim. A més, si el cinema es finança amb el ministeri de Cultura, la Generalitat, TVE i TV3, i està tot en números vermells, ja pots anar fent lleis. La crisi és forta, i a la cultura li està tocant brutalment el rebre. Ara bé, fem-ne crítica interna: aquí, a l’època de vaques grasses, hi havia només un 1% del pressupost per a cultura, estàvem molt per sota dels nivells europeus. En un país com el nostre, en què la cultura és tan important per a la cohesió interna i per a la projecció exterior, dedicar només un 1% del pressupost global a la cultura és un error.

12. Per poder entendre la complexitat d’aquest trosset de món on he anat a néixer he hagut d’aprendre moltes més coses que si hagués caigut en un trosset de món més definit. Parlar dues llengües, conviure amb molta emigració, haver aguantat una dictadura… fa que la teva intel·ligència es bifurqui d’una manera especial i puguis ser capaç d’entendre molts altres mons que no són els teus. Els que hem nascut en països complicats hem hagut de generar uns mecanismes de relació i d’interpretació del món que són necessàriament més rics i més creatius, perquè la complexitat ens hi obligava. Estic molt emprenyada amb l’Estat espanyol, però no puc deixar de donar gràcies a l’atzar per haver-me fet caure en un lloc que m’ha obligat a pensar més del compte. Si no, potser m’hauria aborregat més. Haver de pensar aquest com parla, aquest d’on ve, a aquest com li explico qui sóc… t’ajuda molt a obrir el cervell. Són coses que ni un americà ni un espanyol no es planteja.

13. El món encara és dels homes. Això ho he notat molt, i ho saben totes les dones que han arribat a certs nivells de poder. Ho has de fer deu vegades millor. Però som la primera generació de dones que arribem a la maduresa en unes condicions molt diferents de les nostres mares: amb feina, amb bagatge cultural, amb una carrera. I, com les nostres mares, tenim uns fills i un entramat afectiu i familiar que ens dóna una capacitat per resistir les xacres de la vellesa. Jo ja no corro com quan tenia trenta anys, però me’n vaig a pescar i passo unes tardes meravelloses veient les caigudes del sol.

14. Quan siguem independents hauré d’estar molt atenta que el meu país funcioni bé. Sóc partidària de la transparència, de la radicalitat democràtica, de controlar les corrupcions i els abusos de poder… I no pararé fins que la cultura ocupi la centralitat que es mereix. La cultura garanteix la continuïtat de l’esperit crític. Jo vull la independència per viure en un país civilitzat. I seguiré treballant per això, moriré con las botas puestas . Ara, si tot plegat ja està aconseguit i vivim en una Catalunya lliure i justa, llegint sota una olivera puc ser la dona més feliç del món.

Declaracions extretes de l’entrevista feta per Eva Piquer i publicada en el llibre Catorze de cara al 2014.