Foto: Liberty Films
El 1943, després de donar-hi voltes durant quatre anys, l’autor nord-americà Philip Van Doren Stern va enllestir un conte de quatre mil paraules sobre un home a punt de suïcidar-se que té l’oportunitat de veure com hauria estat la vida si ell no hagués nascut. La idea, inspirada per un somni, li havia semblat bona, però la realitat semblava desmentir-ho: no va trobar cap editor disposat a publicar-li el relat. En lloc d’aparcar-lo en un calaix per sempre més, en va imprimir dues-centes còpies i aquell desembre les va enviar com a felicitacions nadalenques a amics i familiars. El títol del conte era The Greatest Gift.
Una d’aquelles postals de vint-i-una pàgines va anar a parar a mans d’un productor de cine que treballava a RKO Pictures. Va ser així com Stern va rebre 10.000 dòlars de l’època (molts diners, per entendre’ns) a canvi dels drets per fer-ne la pel·lícula. El 1945 la productora de Frank Capra en va comprar el guió. I el 1946 es va estrenar It’s a Wonderful Life, amb James Stewart com a protagonista.
La cinta va ser ben rebuda pels crítics, però va passar per taquilla amb més pena que glòria. Els aixafaguitarres de torn es van afanyar a dir que, després de la Segona Guerra Mundial, Frank Capra –que ja tenia tres Oscar al millor director– havia perdut la capacitat de ficar-se el públic a la butxaca. I ho van poder sostenir fins als anys setanta, quan, per un error en la renovació del copyright, el film va passar a ser de domini públic i les cadenes de televisió de mig món van començar a programar cada Nadal It’s a Wonderful Life (en català, Que bonic que és viure). Llavors, sí. Llavors tothom es va emocionar amb la història de George Bailey i de l’àngel Clarence.
A la seva autobiografia, Frank Capra va escriure: “Crec que és la millor pel·lícula que he fet. Més encara, crec que és la millor pel·lícula que s’ha fet mai”. Els actors James Stewart i Donna Reed també van confessar que aquest era el seu film preferit d’entre els que havien rodat.
Al final, doncs, tot va acabar bé. I segur que algú va comentar a Philip Van Doren Stern que si d’entrada no havia trobat editor és perquè la cosa estava destinada a anar exactament així. Però fer lectures des del futur és molt fàcil. La cosa hauria pogut anar d’una altra manera. El temps no sempre fa justícia, no és cert que tot passi per algun motiu i hi ha històries que acaben fatal. Aquí l’única sentència inqüestionable és que els àngels disposats a donar-nos un cop de mà existeixen. I n’hi ha que ens ajuden perquè sí, fins i tot sense l’al·licient d’haver-se de guanyar les ales.
